Regidores i regidors,
Santaeugeniencs, santaeugenienques, eugeniencs, eugenienques, eugenials… A tots, gràcies!

Gràcies per la vostra Festa Major. Gràcies per celebrar-la un any més.

Les Festes Majors són essències i manifestacions vitals dels pobles. Darrera una Festa Major tradicional, sempre hi ha un poble en el sentit més ampli i genuí de la paraula. I si som aquí celebrant la vostra Festa Major, vol dir que el vostre poble, el poble de Santa Eugènia de Ter és ben viu.

Gràcies, doncs, per ser-hi, poble de Santa Eugènia de Ter! Per molts anys, Santa Eugènia de Ter! I gràcies a tots i a totes els qui han treballat al llarg dels anys i als qui seguiu treballant avui per fer-ho possible. Gràcies!

Gràcies també perquè en el vostre programa d’actes no s’acaba tot amb la diversió, el xivarri i la xerinola habituals en moltes festes. Gràcies per la diversitat i l’ampli ventall d’actes del vostre programa. Gràcies per no celebrar una Festa Major per oblidar les dificultats i la delicada situació del moment, i per tenir presents tanta gent que ho està passant malament. Gràcies perquè la Festa Major també serà l’oportunitat de recordar i ajudar a aquestes persones. Gràcies al projecte Escudella Solidària. Gràcies per la generositat de tots els veïns i veïnes que no dubto que és i serà important. Gràcies.

Gràcies també per haver-me convidat. Dubto que em mereixi poder-me adreçar a totes i a tots vosaltres des d’aquest micròfon i compartir aquesta estona. Però ho faig amb una profunda il·lusió, amb la il·lusió d’un veí de Palau-sacosta, amb la il·lusió d’un palauenc, amb la il·lusió d’un veí vostre de la terra.

Santa Eugènia de Ter i Palau-sacosta hem tingut sempre coses en comú

Les masies i les terres dels nostres dos pobles han estat un rebost i una font de subministraments per als gironins. Fins els anys 60 els nostres pagesos sabien molt bé que per poder arribar al mercat de Girona s’havien d’aturar als burots i pagar els “arbitrios municipales” al funcionari de l’Ajuntament de Girona que els esperava i que controlava les mercaderies. Uns pagesos, els de Santa Eugènia i de Palau-sacosta que sempre s’havien relacionat. Tant és així que l’any 1946 van promoure junts la creació de la Confraria de Sant Isidre Llaurador i Sant Galderic per participar amb el pas de l’Oració a l’Hort de Oliveres a la processó de Setmana Santa de Girona (de l’escultor barceloní G. Arquimbau, projecte del gironí Joan Carrera).

Les vostres hortes, amanyagades per l’aigua i curulles de verdures de tota mena, han estat el rebost verd de la ciutat. Els vostres camps i els nostres, -en aquest darrer cas gairebé tots de secà-, han estat un graner i la garantia del pa de cada dia de molts conciutadans.

De la vostra banda, els vostres hortalans han subministrat històricament el planter pels nostres horts i els de les rodalies. Des del nostre costat, quantes llars i habitatges de Santa Eugènia de Ter no es van construir amb els rajols que sortien de les rajoleries i les bòbiles de Palau-sacosta!

Vosaltres també ens vàreu ensenyar a llegir el temps amb la sirena de la vostra fàbrica, la Marfà. I els palauencs ho vam aprendre aviat. Ja ho crec que ho vam aprendre aviat! Ens despertava a 3/4 de 5 del matí!… I ens regalava, fidel i puntual, el seu cant -una mena de xiscle viu i llarg- en diversos moments més al llarg del dia, a 3/4 de 9, 3/4 d’1 del matí i a les 5 de la tarda. De lluny -com el diàleg entre la sirena i el pastor en la sardana “L’Empordà”-, trobava resposta en el rugit, greu i rogallós, del corn de la fàbrica dels Químics de Palau-sacosta. Aquest molt menys matiner, a les 8 i les 12 del matí i a les 6 de la tarda.

Però potser el fet comú més destacat, és el que es va materialitzar ara ha fet 50 anys, el dia 30 de juny: l’annexió forçosa dels nostres pobles, juntament amb el de Sant Daniel, al municipi de Girona. Un Decret de 20 de desembre de 1962 va significar la culminació de tot un procés per fer desaparèixer del mapa els nostres municipis. Un procés que no va ser l’únic i que no hem d’oblidar que ja s’havia intentat sense èxit altres vegades. De res no ens van servir les al•legacions, per més fonamentades que fossin, que van presentar els nostres representants municipals… El 30 de juny de 1963 l’alcalde de Girona Pere Ordis va signar les corresponents diligències d’integració als llibres d’actes dels nostres Ajuntaments.

Per cert, el proper divendres -6 de setembre-, a les 6 de la tarda s’inaugura a Can Ninetes una exposició rememorativa que hem preparat des dels tres antics municipis. És una exposició itinerant, que serà present a les Festes Majors dels tres pobles on s’hi pot veure d’una manera molt sintètica la història i la identitat d’aquests antics municipis. Hi hem posat tota l’atenció i molt sentiment a l’hora de preparar-la. Us convido a visitar-la, contemplar-la i gaudir-ne a poc a poc.

Sí, amics i amigues, ens van fer desaparèixer com a municipis, però no ho van aconseguir com a pobles. Com a pobles encara hi som. Hi som i hi serem! I aquí hi tenim, com dèiem al principi, una prova incontestable: aquesta Festa Major! La de sempre, la tradicional, la dels vostres avis i avantpassats. La de Santa Eugènia de Ter. La vostra!

Annexionar-nos a Girona va ser una desatenció i una manca de respecte vers la nostra identitat i un greuge i potser també una injustícia per a tots els vilatans. Ho va ser i ho ha continuat essent al llarg dels anys.

El creixement de Girona cap als territoris dels nostres antics municipis ha significat també la nostra progressiva despersonalització. El creixement urbanístic –no sempre ordenat i sovint massa especulatiu- ha passat per sobre del nostre entorn identitari. Les promocions immobiliàries han transformat els nostres paisatges habituals fins a capgirar-los totalment, fent-los gairebé impossibles de reconèixer. Fins i tot hem perdut alguns elements històrics d’un gran valor simbòlic i identitari. Potser l’exemple més clamorós, en el cas de Santa Eugènia de Ter, és el del Pont del Dimoni, construït el 1357 per Guillem de Granollers, veí de Montfullà, i desmuntat el 13 de juliol de 1968.

Podríem fer ficcions sobre com seria avui Santa Eugènia de Ter si no s’hagués produït l’annexió… Seria com és ara? S’haurien construït el mateix nombre d’habitatges? S’haurien aprovat el mateixos o similars plans urbanístics? Hauríem fet, en canvi, una ordenació urbana diferent, menys massificada, menys especulativa, amb menys asfalt?

Això no ho sabem ni ho podrem saber mai. Però el que és cert és que només vosaltres hauríeu posat els límits i els llistons que no es podien traspassar. Santa Eugènia de Ter seria avui el que els ciutadans del vostre poble hauríeu volgut, perquè les decisions haurien estat només vostres.

Tornant al Pont de Dimoni. S’afirma que la pèrdua de símbols identitaris propicia molt sovint el desarrelament de la ciutadania. Però a Santa Eugènia de Ter això no és aplicable. Precisament la manca d’aquest símbol de la vostra identitat us ha unit, ha enfortit la vostra voluntat i us ha animat en la vostra tossuderia a negar-vos a perdre’l per sempre. Tampoc no us han desanimat els compromisos no complerts, com el llunyà acord municipal del 11/3/1981 que expressava la voluntat de reconstruir-lo. Mai no heu tirat la tovallola sinó que us heu unit més que mai per reclamar el vostre Pont. L’heu acompanyat en la seva peregrinació per diversos espais i en teniu fet el recompte de les seves 140 pedres originals…, fins que molt darrerament, el passat 17 de juliol, l’Ajuntament de Girona, finalment, ha encarregat la redacció del projecte que l’ha de tornar a la vida real i que li ha d’acabar donant l’ús per al qual va ser construït fa més de 650 anys -656, exactament-). El dia que això sigui una realitat, tots ho celebrarem amb vosaltres!

Gràcies, per aquesta perseverança i aquesta insistència en recuperar el que és ben vostre!

Quin exemple que ens doneu la gent de Santa Eugènia de Ter! Una Associació de Veïns, activa i compromesa des de 1979, sí, però també moltes altres associacions. Quina riquesa de teixit associatiu!. Quina capacitat d’entesa malgrat la diversitat! Com us heu sabut organitzar sota l’aixopluc de la Mancomunitat Santa Eugènia·Can Gibert! Com heu sabut aconseguir que elements emblemàtics com Can Ninetes i la Marfà siguin ara equipaments per a tot el poble!… Deixeu-m’ho dir ben alt: ens marqueu un camí, ens serviu d’exemple i, si m’ho permeteu, també ens feu una mica d’enveja. Gràcies, moltes gràcies també per això.

Aquest 2013 -i ja vaig acabant- estem en plena rememoració dels 50 anys de l’annexió dels nostres municipis. I hem aprofitat aquesta efemèride per incidir en la necessitat d’iniciar un camí de desgreuge. Un desgreuge que passa per reconèixer i acceptar que Girona no ha estat sempre el que és ara. Que la Girona d’avui no és només el resultat de la seva pròpia evolució natural. Que la Girona d’avui és el resultat de la suma de quatre realitats… i deixeu-m’ho dir clar: de quatre pobles. Un de més gran, amb la consideració de ciutat, certament, però… quatre pobles! Cadascun amb unes dimensions i unes característiques històriques, humanes, geogràfiques i econòmiques diferents. Cadascun amb la valuosa aportació dels seus vilatans. Cadascun amb la nostra identitat i les nostres tradicions, que podem i volem compartir amb els altres, però sense renunciar a la nostra pròpia personalitat.

Voldria pensar que el primer pas en aquest sentit es va donar ja el passat dia 10 de juny, quan el ple municipal de l’Ajuntament de Girona va aprovar per unanimitat les propostes d’una moció, consensuada entre les associacions representatives de Santa Eugènia de Ter, Sant Daniel i Palau-sacosta, i que jo mateix vaig tenir l’honor de presentar.

Cal valorar les paraules de l’alcalde, després que la voluntat del consistori s’hagués manifestat, unànimement, a favor de les nostres reivindicacions. Demanàvem la difusió i el reconeixement de la història, de la identitat dels nostres pobles i de l’aportació que en el aquell moment havíem fet els vilatans de Santa Eugènia de Ter, Sant Daniel i Palau-sacosta.

– “Fa 50 anys no us van fer cas, avui tot el consistori us escolta” –ens va dir l’alcalde.

Paraules confortadores, certament, com ho havien estat també les dels portantveus de tots els grups municipals i especialment les d’una regidora afirmant “Ara ho faríem diferent”. Però com ja havíem avançat al principi de la moció, ja agraïm ja ser escoltats, però demanem, a més a més, una resposta activa vers els nostres pobles, vers les nostres realitats, vers les nostres tradicions, vers les nostres demandes i vers els nostres anhels de compartir la responsabilitat d’organitzar-nos, i de gestionar tot allò que ens afecta en el grau que cada poble decideixi.

I en aquest sentit, vosaltres, els ciutadans de Santa Eugènia de Ter -deixeu-m’ho repetir ja per acabar- ja fa temps que ens mostreu el camí.

Gràcies! Moltes gràcies! I molt bona Festa Major!