Hi ha ciutadans catalans, i tanmateix cosmopolites, que solen dir que el nacionalisme es cura viatjant…, una afirmació que recorda aquella altra, no menys trista, que assegura que la joventut es cura amb l’edat: «No us feu il·lusions, marrecs, que tot darrera ve la fatalitat, que és fer-se gran, i us hi fotreu una bona trompada…». El consell assenyat, la veu de l’experiència, doncs, es veu que es pot fer extensiva als maulets capsigranys, als almogàvers de pa sucat amb oli que pul·lulen per la Catalunya d’avui (i que no acaben de desaparèixer mai, engolits d’una maleïda vegada per la modernitat!): «Si sortiu a l’estranger de fora, veureu ràpidament que no n’hi ha per tant, que el nostre petit país és més insignificant encara del que semblava vist de la vora», ens vénen a dir, amb un to que vol ser mesurat i que no és sinó d’un derrotisme propi d’esclaus que posa els pèls de punta.

És cert que voltant pel món les coses es relativitzen i que el nacionalisme es refreda: empès per la curiositat, ho acabo de comprovar. Però el nacionalisme que se m’ha refredat, o congelat completament, més ben dit, és el del país del costat, després de fer com aquell de l’anunci de sabons, que ens deia que busquéssim, que comparéssim, i que si trobàvem res millor, que ho compréssim. La meva curiositat de turista accidental i el meu cotxe ens van portar a Holanda, que és un país també petit, si fa no fa de les mides del nostre, i que té també un idioma propi, amb una quantitat de parlants també comparativament petita. Primera constatació: aquell és un país que funciona; segona constatació: funciona utilitzant la seva minoritària llengua. A la televisió del país, la llengua d’ús és el neerlandès, i les pel·lícules parlades en anglès no es doblen, sinó que es passen totes subtitulades. Així, no és estrany que a Holanda pràcticament tothom conegui l’anglès. En vista d’això -havent-ho vist a Holanda, a Finlàndia o allà on fos-, l’honorable conseller Maragall, que és molt viatjat i que a l’hora de tenir pensades brillants no li va a la saga al seu germà encara més honorable, va decidir que proposaria implantar el model a Catalunya: el benefici seria immens, evidentíssimament. Però l’home es va oblidar del petit detall que aquí, a diferència d’allà dalt, els catalans ja tenim -i no recordarem aquí com l’hem adquirit– una segona llengua que no para d’emprenyar per passar a ser la primera (i si pot, a ser l’única, encara que els seus fanàtics promotors no ho diguin), i que el doblatge de pel·lícules aquí no és un luxe ni un caprici, sinó una mesura defensiva (tan discutible com es vulgui, però necessària com l’aire que respirem, si volem -els que ho volem- que el català continuï existint), i que comparar això amb el doblatge obligatori franquista és, a més de ridícul i fora de lloc, ofensiu.

Aquestes eren unes primeres impressions de turista desvagat. Però n’hi va haver més, algunes recollides allà mateix, sobre el terreny, i d’altres en arribar de nou al país, a casa.

Allà, per exemple, vam poder comprovar que l’idioma castellà, que va tan pagat de si mateix, no serveix pràcticament per a res, en el sentit que no el coneix gairebé ningú, i per tant que és poc útil, per no dir gens: més amunt dels Pirineus, és una llengua que no ajuda gaire, ve-t’ho aquí. En una terrassa de la capital vam coincidir amb uns compatriotes espanyols que devien flipar tant de sentir-nos parlar en català, que no ens van dir ni bon dia, i molt menys la simpàtica frase de costum: «Ah, también sois españoles!»…

El famós macroembús de 70 quilòmetres a l’autopista AP7

Tornem a casa coincidint amb el dia del famós macroembús de 70 quilòmetres a l’autopista AP7, els amos de la qual decideixen excepcionalment aixecar la barrera, però no pas per vergonya professional per incompliment de contracte, sinó només perquè els empenyen les circumstàncies, i la prova és que l’endemà mateix ja estaven buscant la manera de recuperar la pasta gansa que van perdre (per dir que la van deixar de guanyar: quant deuen guanyar, doncs, normalment?). Val a dir que a França també hi va haver embús: la connexió entre l’autopista gratuïta de Clarmont-Ferrand i la de pagament, a Besiers, és inexistent. A França el sud també existeix, més o menys allà on era l’antiga Occitània.

Som a l’agost, en plena temporada turística, i apareix una medusa inesperada anomenada Mesa del Turismo que diu que els rètols en català i en basc haurien d’estar retolats també en castellà, que es veu que hi ha turistes peninsulars que s’extravien: ens apuntem aquest nou inconvenient que se suma a les justificacions per matar per asfíxia i/o inanició aquestes dues llengües arcaiques i inútils. (Estem d’acord, però, ves per on, que els rètols informatius, a tot Europa -i això inclou Espanya, suposo-, haurien de ser bilingües: en la llengua local i en anglès). Però el que no es pot aguantar és que dues de les empreses queixoses d’aquesta taula d’en Bernat espanyola són precisament Renfe i Iberia, especialitzades a extraviar maletes, horaris i persones sense donar mai cap explicació a ningú…

Les mostres de l’exquisit tracte que tenen les empreses de bandera espanyoles, Renfe, AENA i REE/Endesa, envers el turisme són incessants: la primera va fent la seva, va fent de les seves, ja és tot un clàssic; la dels aeroports no deixa anar el monopoli ni amb aigua bullent; i l’elèctrica deixa sense llum Barcelona, en plena canícula, cosa que dóna ocasió a l’exèrcit espanyol de venir a salvar la situació amb un macrogenerador d’emergència i a oferir als barcelonins una cinematogràfica escena que no la superaria ni el Berlanga més esbojarrat… I no parlem de la dels presidents elèctrics Atienza i Pizarro tirant pilotes fora: ells estan allí per a missions més altes, com la d’ara fa uns mesos d’estalviar, el senyor Pizarro, als seus accionistes el risc que l’empresa caigués en les catalanes grapes de Gas Natural…

I amb tots aquests entreteniments tan divertits, Catalunya haurà acollit, un any més, amb l’esforç que calgui i amb els esforços extres per suplir la desídia castellana, una quantitat acollonant de turistes, que deixen a final de la temporada estiuenca (a canvi de les molèsties físiques i químiques de rigor per als indígenes) un bilió i mig de peces de l’antiga moneda estatal: més o menys la quantitat que s’emporta a cada exercici l’amo de la fàbrica cap a casa seva. Això sí: aquest escàndol financer s’ha de dissimular, i fins on es pugui, mantenir-lo en secret. El senyor Alfonso Guerra ha sortit a la tele a dir-ho amb uns arguments d’estil vaticanista, que convenientment desxifrats –no costa gaire- diuen allò que ja sabem: que fer-ho públic seria massa vergonya –fins i tot per a ell-, perquè equivaldria a reconèixer que l’Estat és una au de rapinya (dit en català pla, i no pas amb els eufemismes del llenguatge políticament correcte).

I acabem el recorregut estiuenc per on hem començat, si us sembla bé: després d’un tomb pel país de les tulipes, un servidor n’ha tornat convençut que Catalunya, sense el llast que es veu obligada a arrossegar com una condemna, seria a dia d’avui com Holanda, un país que funcionaria sense més problemes (i segurament com ells, amb les autopistes gratuïtes!), i sense haver-se de justificar contínuament ni demanar perdó ni permís a ningú. I a la inversa: pobra Holanda, si tingués de veïnes França i Espanya…!

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]