Aquest proppassat dimecres -21 de març- era el Dia universal de la poesia. Durant quasi dues hores es va fer un recital de poesia a un lloc molt desconegut pels gironins: la presó. Els participants a divulgar poesies pròpies o d’altre gent varen ser tres rapsodes. I vull donar els seus noms: Edu Sívori, Paco Lama i jo mateix.

La institució penitencial acull -en aquests moments- uns dos-cents presos dels dos sexes. Una vintena d’homes i una dotzena de dones varen escoltar-nos. I aplaudir-nos, encara que els que es varen emportar el gato al agua (sense cap connotació televisiva d’una cadena que té un programa amb aquest títol) va ser un duet format pel guitarrista Emílio i la veu femenina de Paula, que canta de meravella. La seva és una veu prodigiosa que va ser aplaudida en un ambient que per a molts seria difícil.

Fàcil és, de cara a la galeria, postposar la data del dimecres (21) al diumenge (25) següent i fer un acte públic, mitjançant un recorregut urbà per la Ciutat Immortal… i així es va fer, organitzat per una certa cultureta gironina.

Del nostre acte no hi ha cap fotografia per mostrar-vos. Motiu: no és possible retratar-nos ni retratar res dins les instal·lacions presidiàries. És comprensible, per guardar la intimitat i la identitat dels presos. Estic segur, però, que les ànimes d’aquella gent que ens va escoltar ho recordaran sempre. Cinc gironins altruistes que varen motivar prou aquella gent que s’aplegava a la seva biblioteca, batejada amb el nom d’un altre altruista gironí, Carles Vivó.

La setmana del misticisme, la Setmana Santa

Permeteu-me que fragmenti un paràgraf del pregó de la Setmana Santa gironina de 2011. Ho faig perquè està carregat de positivisme. Em dic que no tinc perquè divulgar negativisme dins el misticisme dels propers dies. El mot misticisme: “Doctrina que posa la perfecció en una mena de contemplació i d’èxtasi que eleva l’home a una unió misteriosa amb Déu, que li permet de copsar en aquesta vida l’essència divina”.

Va escriure el besaluenc Josep Lagarés, que transcriu al programa oficial de la Setmana Santa de Girona de 2012, una espècie d’arengues o crides, per dir-ho com fa ell. “2a crida: No podrem retornar la il·lusió i l’esperança en els nostres fills, i en la nostra societat, si contínuament estem donant missatges negatius i de frustració. Sóc el primer que penso que cal explicar i no defugir la crua realitat del moment, però també penso que tot seguit i sense demora cal explicar les increïble oportunitats del present”.

Una opinió personalíssima: la societat jove actual no participa massa en actes tradicionals-religiosos i menys llegeix els programes de Setmana Santa.

Jo els he llegit tots, especialment els pregons que s’han pronunciat a diversos llocs a Girona durant anys… tants com els que van de 1946 fins el 2011, amb una excepció prou llarga… És la mancança de tot rastre de la Setmana Santa gironina durant els anys que van de 1970 al 1989… penso que el misticisme va i ve… Jo, per si de cas, mentre llegeixo, per ser del tot tradicional, escolto La passió segons Sant Mateu, del sublim J.S. Bach, però vaig fent la suca-mulla amb uns brunyols ficats en un got de moscatell.

Quim Torra i Roura és veí de Santa Eugènia de Ter i col·laborador d’eldimoni.com