Fou el setembre de l’any 1977 que vaig venir a viure a Santa Eugènia de Ter, des d’Arbúcies. Acompanyat de la meva família, ens instal·larem al carrer Agudes, fins l’any 1991 que anàrem a viure al carrer Pica d’Estats de Palau-sacosta. Durant aquests nou anys vaig participar en la junta de l’Associació de Veïns i del Col·legi Dalmau Carles i del Montfalgars.

Naturalment, Santa Eugènia no podia sostreure’s a la influència que va comportar l’arribada dels nous temps. Degut principalment a la difícil digestió originada per la dictadura franquista, recordo quan es plantejava a la Associació de Veïns alguna activitat que anés mes enllà d’organitzar la Revetlla de San Joan, la Festa Major, fomentar l’esport, temes urbanístics o tirar endavant la revista… costava d’entendre que calia fomentar el compromís social i polític, recordo la tensió que va portar posar a la portada de la revista de l’AV, l’Onze de Setembre, Som una nació. Malgrat les tensions, vàrem anar assolint una majoria d’edat social i política, que vulguis o no, va deixar la seva empremta a la pell de tot Santa Eugènia de Ter.

Per exemple, a l’any 1981, vàrem presentar la campanya pel 0,7% per cooperació al desenvolupament amb el països empobrits. Es va obrir un important debat sobre el problema de les desigualtats socials. Jo mateix vaig escriure en la revista un article amb el títol 0,7%, L’impost mínim de la vergonya. La cursa d’armaments, avui que el món s’ha fet tan petit, avui que les armes de les quals hom disposa no deixant cap racó, per allunyat que sembli: els coets teledirigits i de llarg abast poden, quasi, donar la volta el món i atrapar per l’esquena l’objectiu previst.

El moment d’incertesa que estem vivint és fill de la por que s’ha escampat per tot el món. La cursa armamentísta, la monstruositat de la seva potencia, es posa de manifest de tant en tant i quan l’ocasió es presenta. Ara amb motiu de l’ocupació pels EUA a l’Iraq, el problema de llavors amb ara ha empitjorat.

També organitzàrem una Setmana per la pau i altres activitats educatives… estic plenament convençut que en els barris és a on millor podem fer una tasca educativa en valors, treballant junts, tots i totes, escoles, societat… però sobretot, i d’una manera especial, les institucions públiques.

Jordi Planas és coordinador de la Campanya de l’Agenda Llatinoamericana Mundial