De la Girona de cartó-pedra que s’ofereix al turisme per treure rendiment del comerç? De les botigues que van tancant i de les franquícies que obren? De la Girona post-industrial i decadent que intenta refugiar-se en la força creativa dels artistes perquè no sap planejar res més consistent? De la Girona dels amiguets i col·legues? De la Girona santa i sàvia que decideix per tots i pel principi de ciència infusa amb què han estat ungits alguns hereus de casa bona? De la Girona que s’entossudeix en pavellons, centres d’art, pàrquings, xalets Tarrús…?

O estaríem parlant de la Girona desmembrada que no ha estat capaç de vertebrar i cosir els barris? De la Girona que ha creat enormes desigualtats patrimonials, socials i culturals? De la Girona per endreçar, amb una impresentable i creixent llista de temes pendents o a mig fer?: el pàrquing Pallol; el xamfrà Ginesta-Fontanilles; la Devesa sencera (bruta, trista, malalta); les Pedreres (de barri oblidat a rebotiga de la Universitat i a les instal·lacions ocupes); el Castell de Montjuïc, un monument en ruïnes i abandonat; la plataforma de la plaça Catalunya (pendent i com a amenaça); el caos del TGV, del tren convencional i del viaducte, sense informació, sense terminis; el cabal del Ter, amenaçat pel poder capitalí del cap i casal; el Pont del Dimoni, pendent de fa 30 anys (ves que no sigui aquest el seu any perquè justament l’11 de setembre de 2001 es va regalar la pedra 111 a la nova església parroquial de Santa Eugènia); la Biblioteca Central (en espera des del mesolític superior); el cinema Modern (que van deixar caure); les obres de la Marfà (a mig aire); els nous jutjats; la casa de Cultura; el camp municipal de futbol del Girona; la urbanització Mas Masó; la urbanització de Domeny; el pont de l’illa del Ter; el nou Trueta i el vell; la ubicació de les Fires; la ubicació del mercat setmanal…

O tal vegada estaríem parlant de la Girona de les grans pífies dels darrers anys: la variant de la N-II amb la profanació imperdonable de la vall de Sant Daniel; el xalet Tarrús, una sagnia tremenda a les arques comunes de la ciutat; l’ascensor del Lleó, allunyat finalment del monument històric gràcies a la gestió del doctor Sarquella; l’Hipercor, amb un pis aixecat i després rebaixat, amb botigues escampades aquí i allà, amb una plaça pública permutada; la destrucció de la plaça de toros, un espai multiusos a l’aire lliure que mai havia d’haver anar a terra; la urbanització de les Hortes de Santa Eugènia de Ter, amb la queixalada del Parador del Güell; l’Auditori, al triple del que s’havia pressupostat i sense pàrquing; l’obsessió pel pavelló de la Devesa; la zona blava de Sant Narcís enfrontant veïns; l’entossudiment pel pàrquing de la Creu (gràcies a la pressió veïnal allunyat a Emili Grahit); l’edifici il·legal de Ramon Folch; la malaguanyada frontissa de Santa Eugènia de Ter, el seu pàrquing i la subvenció perduda; el concurs a mida pel gimnàs del Parc de les Casernes; el fracassat procés participatiu de Santa Eugènia; el no menys controvertit ni per això menys fracassat procés participatiu de la Devesa… De quina Girona estaríem parlant? [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines