Va ser a Girona ciutat. Vetllada al bar El Cercle. Músics. Quina pesta! Eren interessants. Llavors, vaig veure ballar l’esperit de Malcovitx damunt d’un paquet de tabac –Pall Mall-, de seguida, vaig interpretar que assistia al naixement d’un grup important. Dídac Rocher n’és el capdavanter, l’autor que transcendeix la normalitat. Sorprèn. Transita en un pam de gel i no hi rellisca. Rocher s’atreveix a oferir un territori fiable, ferm i sense excessos. El seu grup es manté en la corda fluixa del risc, se la juguen amb una virtuositat senzilla; l’audàcia i l’instin arrana els sentits de l’home/dona modern/a. A El nus hi ha l’ànima humana, viva. T’acomboia a casa quan no tens ganes d’anar enlloc, potser et recorda els amors perduts i t’explica animalades, ara bé, quan estàs desequilibrat i decideixis sortir a fora per anar al quiosc o a l’estanc, et subratlla el recorregut de migrada energia, emplenant-lo de sentors i renúncies; llavors, t’emociones. El nus no t’aixeca si no vols aixecar-te del llit; El nus no se t’endu a creure’t que has de córrer com si fugissis de qui ets; El nus no se t’emporta a pensar que tens una vigorèxia sexual desmesurada, profunda i decisiva; El nus, tampoc t’enlluerna perquè al·lucinis en qüestions extramentals, geoindustrials o parapolítiques. El nus només suggereix qüestions i amb una exquisida finesa t’acompanya. El nus és un goig que serva la darrera frontera humana: l’harmonia. En El nus hi ha implícita -subtextos metafòrics, aplicats amb el so inhabitual del Shaker– la vida absoluta, la tendresa dels sentits, allò que t’acabarà espenyant-te a l’abisme dels dubtes, per trobar, potser, un segon de felicitat. En directe el grup ofereix cants en els quals hi rauen versions de poetes maleïts -catalans, off course-, gent de classe-mitja-baixa, molt baixa -oblidats d’estrictu sensu-; al disc d’El nus hi aflora allò que va dir Pier Paolo Passolini abans que l’atropellessin: «El que està ben fet, està ben fet», de seguida, el poeta, va exclamar: «Ai! I ara, què passa?». No va tenir temps per saber-ho. Amb aquest El nus i, de cop al bot, sense que ningú ho aventuri, sorgeix un esperit. Una i primera: una veu de dominus uobiscum; dos i segona, una manera de fer; tres i tercera, un grup de músics que, a banda de ser marismenyos, són terrorífics perquè duen el dimoni de la música al cos.

Jordi Arbonès (Nif) per a eldimoni.com