Diumenge -7 de juny- tenim, com cada cinc anys, eleccions al Parlament Europeu. I en la present conjuntura política el quedar-se a casa, el no anar a votar, és probablement la millor opció que tenen els electors.

En primer lloc, l’abstenció és un signe de maduresa democràtica, almenys de la mateixa intensitat posem pel cas que un vot pel partit A o un vot en blanc. Un dels arguments més falsos que usen els polítics professionals és dir quelcom com anar a votar és una obligació, perquè hi ha molta gent que va lluitar contra una dictadura que no ens deixava votar lliurement, i hem de fer un homenatge a aquestes persones. És del tot cert que les dictadures impedeixen votar, però també és igualment veritat que les dictadures obliguen a anar a votar quan les hi resulta convenient. Pel que van lluitar moltes persones va ser perquè tinguéssim la capacitat i el dret de votar, no l’obligació.

En segon lloc, el que tenim al davant són unes eleccions (molt importants) al Parlament Europeu, i s’està parlant de tot excepte de la UE. Si més no, seria exigible que en aquests moments els partits presentessin propostes sobre qüestions lligades a la UE i clarament problemàtiques: la crisi econòmica (com s’ha de sortir de la crisi, quina regulació financera hi ha (o no) d’haver, quines polítiques de mercat de treball s’han d’aplicar); l’estructura institucional de la UE (què fer amb el Tractat de Lisboa, fins on ha d’arribar l’ampliació, quin ha de ser el paper del Parlament Europeu, qui ha d’escollir el president de la Comissió); per quin model energètic hem d’optar (nuclears? renovables? de retop, quines relacions hem de mantenir amb Rússia?); com hem de regular els fluxos migratoris de fora de la UE. A la UE s’ha d’anar òbviament a defensar els interessos locals, però també cal tenir un projecte d’Europa. Si no, convertirem la UE en poca cosa més que un mercat de Calaf.

El que podem observar en canvi és un intent desesperat dels partits per ocupar titulars de diaris, i espais preferents de televisió i ràdio. Disputes sobre la propagació de la grip en les casernes (PP, PSOE); sobre l’ús d’avions pagats amb l’erari públic (PP, PSOE); crítiques sobre qui poses als cartells (ICV, CiU, PSC); intents de distreure el personal perquè no pensin en la crisi (pastilla de l’endemà, nova llei de l’avortament, PSOE); propostes ara m’aprofito dels triomfs del Barça sobre creació d’hipotètiques lligues europees de futbol (ERC); planificació de xarxes de trens d’alta velocitat des d’Europa quan el problema és a Madrid (CiU); crítiques a candidats per tenir avantpassats relacionats amb el tràfic d’esclaus (ERC, PP) per posar només uns pocs i modestos exemples que em vénen ara al cap (la veritat, em fa mandra capbussar-me a regirar en la premsa escrita per a trobar més exemples). I només ens falta escoltar alguna candidata catalana dient que potser sí que partits i candidats estan parlant poc d’Europa, però que el que sempre pot fet l’elector és anar als webs dels partits a consultar els programes. Ves per on, ara resulta que la culpa és nostra! Un share del 4,4% per a l’únic debat electoral europeu a Catalunya hauria de fer reflexionar als nostres polítics.

En tercer lloc, els partits s’han convertit en una mena de sers autoreferenciats per no dir autistes. La política ja no consisteix en presentar propostes (i amb recursos econòmics al darrere!) per a resoldre problemes d’acord amb un programa o ideari (amb la intenció, és clar, de guanyar unes eleccions). Del que es tracta ara en canvi, com he apuntat abans, és de guanyar quota de pantalla, de sortir als mitjans. La política es fa per als propis polítics i per a l’espectacle, no per la ciutadania que els vota i que els manté.

Per això, des del punt de vista dels partits, cal llençar una proposta (sobre qualsevol tema, sense ordre ni concert) amb tal de poder usar la quota de temps que els partits (grans) s’han autoassignat de forma vergonyosa; s’ha de criticar el que diuen els altres partits (en el cas català, i en període electoral, si pot ser millor algun dels partits amb qui estàs governant); s’ha de protegir els companys de partit, tot i que estiguin imputats judicialment.

En resum, i respecte aquest tercer punt, els partits s’han convertit en una màquina de maximitzar vots, que només se’n recorda dels electors, dels ciutadans, durant les dues setmanes prèvies a cada procés electoral, prometent llavors l’oro i el moro. Després els partits tornen a la rutina de les baralles internes i del repartiment de càrrecs (inter i intrapartit), que segons sembla ser és la seva principal finalitat.

Penso que la ciutadania ha de respondre de la mateixa forma: oblidar-los durant els quinze dies de l’any en què hi ha campanya (dia de votacions inclòs) en allò que ens diuen i prometen i estar amatents i ser molt exigents al que fan durant tot l’any. I això, ho sento molt, no és fer antipolítica; l’antipolítica és el que fan avui en dia els polítics.

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG