Senyora alcaldessa, senyors regidors, amics i amigues de Sant Narcís,

Estic molt contenta de ser aquesta tarda de nou amb tots vosaltres, en un lloc que conec tan bé i que celebro que continuï endavant amb l’empenta de sempre. Agraeixo sincerament al Col·lectiu de Dones, i en especial la Carme, que s’hagin recordat de mi i m’hagin convidat a presentar aquest acte d’avui -8 de març-.

Com tots sabem avui és el dia de les Dones. I arreu del món s’han celebrat, se celebren i se celebraran milers d’actes per commemorar-lo i per reivindicar bàsicament la igualtat entre els homes i les dones.

	El Teatre Sant Narcís, ple de gom a gom, el 8 de març

Davant d’això, em ve molt de gust formular un desig: que tant de bo ben aviat ja no s’hagi de commemorar ni de celebrar ni de reivindicar res. Perquè aleshores voldrà dir que ja no hi haurà diferències de cap mena entre els homes i les dones més enllà de les estrictament físiques. Quan arribi aquest dia, que jo penso que arribarà, els homes i les dones cobraran el mateix per la mateixa feina, tots i totes tindran accés als mateixos llocs de treball i de poder, i la feina del dia a dia a les cases es repartirà a parts iguals. I quan arribi aquest dia, també voldrà dir que ja no caldran les ajudes a les dones maltractades, ni l’atenció específica, ni els pisos de suport, ni la vigilància, ni les ordres d’allunyament. I aquest malson que descobrim cada dia quan escoltem les notícies i se’ns informa de les noves víctimes de la violència de gènere s’haurà acabat.

De totes maneres, i tots ho sabem prou bé, això no serà així de la nit al dia. Com veieu, hi ha encara molts fronts oberts que ens parlen de discriminació. Però jo avui em vull referir especialment a la violència de gènere. El desastre humà que significa aquest tipus de violència no només no s’atura sinó que sembla que cada dia vagi a més, malgrat les disposicions legals, les vigilàncies i l’esforç de tothom perquè no sigui així. Tots tenim encara a la memòria els fets de fa poques setmanes en què, en un sol dia, hi va haver quatre víctimes mortals a diferents punts de l’Estat. Hi ha qui diu que de violència n’hi ha hagut sempre, però que ara, a causa dels mitjans de comunicació i de la rapidesa amb què circula la informació, és més visible i més transparent.

Visibilitat i transparència

Sincerament, jo penso que, a més de la visibilitat i la transparència, el que passa és que gràcies a commemoracions i reivindicacions com la d’avui hi ha també un grau molt més alt de consciència i de sensibilitat. Dones que potser fa cinquanta anys s’haguessin resignat al seu paper de submissió silenciosa, ara s’adonen que tenen altres camins per viure la seva vida, uns camins més dignes, més complets i més satisfactoris. I entre tots hem après també a denunciar les situacions de violència i de repressió.

Disculpeu-me si em remeto a la meva història personal. Però és que no sóc ningú per fer un gran assaig estadístic ni per parlar aquí de grans teories.

Per tant us parlaré de la meva pròpia família, de la gran sort que he tingut de viure i de veure, tant amb els avis com amb els pares, uns matrimonis d’allò que en diem molt ben avinguts.

Recordo especialment els meus avis paterns, nascuts tots dos a començaments del segle passat i que van tenir la sort de poder celebrar les noces d’or. Es tenien una estimació tan gran que, només de pensar-hi, se’m posa la pell de gallina. D’acord amb els models i els costums de l’època, el meu avi va ser qui sempre va treballar a fora i la meva àvia qui va dur la casa. Com que ella amb prou feines va poder anar a l’escola, va aprendre a llegir i a escriure quan, un cop ja casada, es va veure en la necessitat de fer llistes per anar a la compra, d’entendre les indicacions dels medicaments, o de poder llegir les notes de l’escola dels seus fills. I va ser l’avi qui n’hi va ensenyar. Quan l’àvia m’ho va explicar, jo devia tenir vuit o nou anys, i recordo que aleshores em va costar molt de creure que no hagués anat a l’escola i que hagués après a llegir i a escriure de gran. Però el que més em va emocionar va ser saber que era l’avi qui li havia fet de mestre.

I és aquí on vull anar a parar, a l’educació. L’educació és el tresor més gran que tenim al món. L’educació ens ajuda a prevenir tots els desastres, incloent-hi la violència de gènere. El meu avi, com segurament ha passat en tantes i tantes parelles del món, hauria pogut deixar la meva àvia en l’analfabetisme i així continuar creient que estava per damunt seu. Però el meu avi tenia una educació, que no vol dir només saber llegir i escriure. Estava convençut que la meva àvia seria més feliç i viuria més tranquil·la si no el necessitava per escriure o per llegir les coses més imprescindibles de la vida quotidiana. I a l’hora que li ensenyava les lletres i els números, l’empenyia també a formar part del món d’una manera més decidida i més plena, posant-li a l’abast la cultura i el coneixement.

L’educació, doncs, vol dir saber, entendre, donar, respectar, confiar, avançar, créixer, compartir i estimar. I davant de tragèdies humanes contra les quals ens sembla que no hi podem fer res, sempre ens queda l’educació. Una educació que podem traduir en detalls tan aparentment trivials com regalar una pilota o un tren elèctric a la nostra filla i una cuina de fireta al nostre fill, o ajudar-los a entendre que a casa la feina es fa entre tots i totes, o a donar-los les mateixes oportunitats d’estudi i de lleure tant si es diuen Maria com si es diuen Joan. Potser no pararem gaires màquines, amb aquests fets petits, però sí que contribuirem a crear un món més igual per a tothom. I com més aviat i més bé ho entenguin els infants, més aviat arribarà també aquesta igualtat.

Pot semblar que aquests exemples que he posat són molt ingenus o fins i tot gens rellevants quan es parla de tragèdies com la de la violència de gènere. Però jo estic convençuda que la força dels fets més petits pot ajudar a trobar grans solucions.

I si m’he referit a aquests detalls tan casolans com la de regalar o de comprar unes joguines o unes altres segons el destinatari sigui un nen o una nena és perquè, encara que costi d’entendre, aquestes diferències existeixen. Ho podem veure als anuncis publicitaris. Fixem-nos en els anuncis de joguines o en aquells en què se’ns mostra alguna situació domèstica i ens adonarem que els rols d’home o de dona, no en general, però sí massa vegades, encara són els típics i tòpics. I també ens hi trobem quan anem a comprar: és per a un nen o per a una nena? ens pregunten quan volem un jersei, un xumet o un joc didàctic. Sembla mentida però encara és així. I hem de fer el possible, dins de la nostra parcel·la d’influència, per evitar aquesta mena de discriminació que s’imposa als nens i nenes des de ben petits.

Últimament, m’he quedat molt sorpresa amb detalls com aquests, o amb expressions de nens a les escoles, que visito tot sovint per parlar de llibres i de lectures. Quan parles de les feines de la casa amb aquests nens i nenes de set, vuit o nou anys, i els preguntes si es fan el llit, o si desparen la taula, o si passen l’escombra, encara n’hi ha que et diuen: ui, no, que això és cosa de les nenes i de les mames! I em pregunto què fa falta encara, o què no estem fent bé, perquè aquests nens entenguin que no hi ha d’haver coses de nens i coses de nenes, o coses de mames i coses de papes, més enllà, és clar, de les imprescindibles. Eduquem-los en la igualtat perquè quan siguin grans ells també ho facin.

També depèn de nosaltres que tot comenci a canviar d’una vegada. De nosaltres i de l’educació. I dels models que donem als nostres infants. En aquestes edats són com esponges, tots ho sabem, i és imprescindible insistir en aquesta igualtat a la que hem d’aspirar tots i totes perquè ho absorbeixin al màxim.

Bé, tot seguit, en nom del Col·lectiu de Dones de Sant Narcís, us convido a seguir el recital de piano, cant i poesia a càrrec de Maria dels Àngels Alabert, Eugènia Carbó i Alba Vila.

Feliç dia de les Dones a tothom, a gaudir del recital i moltes gràcies per la vostra presència aquesta tarda al teatre del Centre cívic de Sant Narcís. Gràcies.

Dolors Garcia i Cornellà és escriptora, vinculada al barri de Sant Narcís