Una vegada més el binomi desastres naturals-pobresa ha colpejat amb força Nicaragua. L’Huracà Fèlix ha fet molt mal a la RAAN, costa carib, provocant un gran desastre nacional que augmenta en la mesura que es reporten dades concretes de les pèrdues humanes i materials. Han mort o desaparegut un total de 323 persones i 26 cadàvers es van enterrar directament en territori hondureny.
168.520 persones damnificades, 50.000 habitatges afectats, 25.000 famílies sense sostre, 400.000 Ha. de bosc destruït, 4 conques hidrogràfiques i 7 àrees protegides destruïdes i els Illots (cayos) Mískitus desapareguts són algunes dades d’aquesta tragèdia humana, econòmica i ecològica.
Però, paradoxalment, aquesta tragèdia gairebé no ha tingut ni té ressò mediàtic… i és que no es tracta de cap zona turística, ni les seves riqueses (fusta, pesca, diversitat biològica,…) són significatives per les grans transnacionals que dicten les prioritats de l’economia mundial, ni la lluita per recuperar la seva sobirania del poble mískitu, poblador ancestral d’aquestes terres, compta amb el suport d’això que es diu comunitat internacional…
És per això que us convidem a fer un cop de mà ajudant-nos a difondre la informació que ens arriba i a mobilitzar els organismes i persones sensibles a la cooperació humanitària amb el poble damnificat per l’huracà. Ens oferim per a explicar la situació a la vostra entitat o municipi si organitzeu un acte públic amb aquest objectiu. Podeu contactar amb la Coord’ONG o directament amb el Col·lectiu gironí de suport a l’AEPCFA: sebasparra[arrova]solidaries.org. Estem també recaptant fons per pal·liar en la mesura que puguem la situació dins les nostres modestes possibilitats: podeu fer aportacions econòmiques al c/c de Bancaja, del Col·lectiu de suport a l’AEPCFA, núm. 2077-1265-37-3100036880).
No cal dir, que us convidem a participar activament de totes les formes al vostre abast en aquesta campanya humanitària. I si voleu quelcom ja ho sabeu.
Una abraçada fraternal.
Salut!
AEPCFA-Girona/Coordinadora d’ONG solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme

«Prari bui duri abakan» («L’huracà enfonsà la canoa»)

L’huracà (‘prari’) enfonsà la canoa (‘duri’). Amb aquesta popular expressió, els mískitus assentats al municipi de Waspam, a la vora del Río Coco o Segovia (‘Wangki’), frontera nicaragüenca amb Hondures, ens explicaven el novembre passat una metàfora síntesi de la seva existència: viuen del riu, de l’aigua i de la terra. Com els seus germans, pobladors i pescadors de Wilwi (Puerto Cabezas, agermanada amb Vilafranca del Penedès i Sant Pere de Ribes), a la costa carib, viuen del mar, també de l’aigua i de la terra. I quan l’huracà, l’aigua emprenyada que ve de l’interior del mar, els enfonsa la canoa, la mort i la desgràcia els visita i els fa pagar un preu tan excessiu i injust com la fam i el desemparament que pateixen ancestralment com tants pobles dependents i explotats per altres. L’huracà Fèlix, mig desapercebut, sembla que ha tornat a enfonsar la canoa dels mískitus…

Un 91% de la població de Waspam (57.465 habitants l’any 2000) i un 72,3% dels 57.465 de Wilbi, la capital de la RAAN (Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord) són mískitus: una bona part dels prop de 135.000 censats avui a Nicaragua. Es tracta, doncs, d’una part de la regió caribenya de Nicaragua, antigament coneguda com el Regne de la Mosquitia, habitada gairebé exclusivament pel poble mískitu, el més nombrós i representatiu dels provinents de les cultures precolombines d’aquell país germà. Després dels processos de colonització desenvolupats a partir de finals del segle XV per les societats europees (espanyola i anglesa principalment) i la relació amb la principal potència colonial (Anglaterra), des de l’establiment de la monarquia mískitu (1661-1894) fruit de l’aliança anglo-mískitu fins la incorporació per la força de les armes a l’estat de Nicaragua l’any 1985 pel president i general José Santos Zelaya (repartint-se grans quantitats de terres de la regió entre amics, parents i ell mateix), el poble mískitu no ha abdicat mai de la seva sobirania i sempre que ha pogut ha lluitat per recuperar l’estatus original de poble lliure que ha mantingut al llarg del temps. L’huracà Somoza (una de les dictadures més sagnants a l’època) va acabar d’enfonsar la canoa dels mískitus…

L’Estatut d’Autonomia pels pobles indígenes i comunitats ètniques de la Costa Atlàntica

Amb la Revolució Sandinista iniciada el 1979, el FSLN (Frente Sandinista de Liberación Nacional), d’acord amb el seu Programa històric, va tenir la possibilitat de construir un Projecte nacional de contingut popular i antiimperialista capaç d’incloure les particularitats ètniques, culturals i regionals de la nova nació nicaragüenca. I ja en 1981, el govern revolucionari reconeix en una Declaració de principis la diversitat ètnica existent en la Costa Carib i els drets particulars i col·lectius que d’ella se’n deriven pels pobles indígenes i comunitats ètniques d’aquest territori. Pel desenvolupament de les forces productives i la solució de les problemàtiques ètniques i culturals, el govern va començar a posar en pràctica polítiques valentes i progressistes: l’alfabetització en llengües autòctones, la construcció d’escoles, la construcció de carreteres per connectar per primera vegada el Carib nicaragüenc amb la resta del país, la reforestació del bosc arrasat per tales incontrolades i usureres, el cultiu de grans àrees d’importants productes perennes com cacau, palma africana, coco híbrid, etc. la construcció de molls flotants i d’obra i de ports aeris i marítims, l’electrificació i dotació d’infraestructures bàsiques a moltes comunitats, la preparació tècnica i professional de molts joves per treballar a la regió… I, amb passes endavant i enrera, es va arribar al 2 de setembre de 1987 quan l’Assemblea Nacional de Nicaragua va aprovar l’Estatut d’Autonomia pels pobles indígenes i comunitats ètniques de la Costa Atlàntica. Però, l’huracà neoliberal, primer amb la guerra contrarevolucionària i després amb les polítiques antipopulars a partir de la derrota electoral sandinista del 90, va enfonsar definitivament la canoa dels mískitus…

Tornem al principi…

El 3 de novembre passat -com dèiem-, dos dies abans de les últimes eleccions generals que van tornar el FSLN i Daniel Ortega a la presidència del país, vam tenir l’oportunitat d’assistir a la signatura del conveni número 100 entre l’alcalde de Waspam i l’Asociación de Educación Popular Carlos Fonseca Amador (AEPCFA) per iniciar l’alfabetització en mískitu amb una adaptació experimental del mètode audiovisual cubà Yo, sí puedo (aquí Yang, lika sipsina) que ja s’experimentava amb molt d’èxit al país. Al llarg d’aquests mesos, i malgrat els huracans i tempestats tropicals que han assolat l’alfabetització d’aquest país, s’ha vingut preparant la logística necessària per iniciar el pilotatge. Les cartilles i el material didàctic estaven a punt… Però, sense temps per celebrar el 20è aniversari de l’autonomia, l’huracà Fèlix, per enèsima vegada, ha enfonsat la canoa dels mískitus…

L’últim informe que ens ha arribat de l’AEPCFA corresponent al passat divendres -7 de setembre-, parla de 126 cadàvers identificats, 60 pescadors enterrats en territori d’Hondures i 17 no identificats que flotaven a les aigües del Carib. Quan es sàpiga el destí de les persones desaparegudes aquestes xifres ben segur que augmentaran. 25 habitatges destruïts, 50.000 famílies sense sostre, 49 comunitats senceres arrasades, manca absoluta d’aliments i medicaments… i un càlcul preliminar de més de 20 milions € en pèrdues materials… La URACCAN (Universitat de les Regions Autònomes de la Costa Carib Nicaragüenca), nascuda amb la voluntat de ser una eina de reconstrucció nacional i agermanada recentment mitjançant un conveni de col·laboració amb la UdG (Universitat de Girona), ha perdut més del 80% de les seves instal·lacions de la seu de Bilwi. Pacificades les aigües i els vents, ara vindran les epidèmies de diarrea, de dengue, de malària, de còlera, de malalties respiratòries… i la pitjor de totes elles i tan coneguda del poble mískitu: la fam, la fam radical i alhora paradoxal de no tenir res per alimentar-se en una terra, i unes aigües, tan exuberants…

Ara és l’hora catalans i catalanes!

Des del nostre govern que té una extraordinària ocasió de fer un cop de mà a un poble que s’ho mereix i ho necessita fins a la nostra rica i diversa societat civil que tantes vegades ha mostrat la seva solidaritat internacionalista: ara és l’hora de mostrar als mískitus que per a nosaltres la solidaritat, tendresa dels pobles, no és una paraula-frase feta sinó que forma part de la nostra identitat cultural i nacional.

Kaisa, o, com diem nosaltres, Som-hi!

Sebas Parra és veí de Santa Eugènia de Ter i membre del col·lectiu gironí de suport a l’AEPCFA
de la Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme

Campanya d’emergència per ajudar Nicaragua

Un informe de l’Asociación para la Educación Popular Carlos Fonseca Amador (AEPCFA) sobre els efectes de l’huracà Fèlix parla de 138 morts, més de 150.000 damnificats, 270 desapareguts, 56 comunitats destruïdes i 11 comunitats incomunicades. L’entitat xifra en 120, les tones d’aliments que calen per pal·liar les mancances a les comunitats afectades. Si voleu donar suport, podeu fer-ho al número de compte de l’AEPCFA de Bancaja: 2077-1265-37-3100036880