En aquesta sala hi havia unes vint-i-cinc cardes. Com aquella d'allà -Manel Ramió, el nostre guia ens assenyala un trasto immens, rovellat i ple de pols que està en un extrem de la sala gran FOTO: ROSA M. OLIVERAS

n Manel Ramió és un jubilat de Santa Eugènia de Ter que, com qualsevol altre, guarda un munt de records del passat eugenienc. Però els seus records són especials. Ell i la seva dona, la Lluïsa Rubí, són els dos únics extreballadors de l'antiga Can Marfà que continuen vivint a la Colònia de la fàbrica, al carrer de Baix. En el cas d'en Manel Ramió són records del soroll de les contínues, dels aspis i les cardes de la fàbrica que l'acompanyen de tota la vida i que avui compartirà amb els lectors d'El Dimoni. En Manel Ramió farà de guia turístic, per un dia, per ensenyar-nos els racons de l'antiga factoria tèxtil.

Comença la visita

En Manel Ramió agafa les claus de Can Marfà i obra la porta. Una porta vella, destartalada i petitíssima. Sembla mentida que per aquí hi poguessin entrar cada dia els obrers de la fàbrica -uns 150, segons recorda el senyor Ramió-. Només travessar-la, és obrir la caixa de la memòria.

El Dimoni [ED]: Quan va començar a treballar a la fàbrica?

	Els últims de la Colònia Marfà FOTO: ROSA M. OLIVERAS

Manel Ramió [MR]: Vaig començar quan tenia tot just 14 anys. Durant els 48 anys que vaig estar treballant a la Marfà vaig fer de tot. Inicialment, treballava a les cardes però més tard vaig ser el puja-metge i també vaig fer d'encarregat durant un temps. Al final però, vaig acabar sent el majordom.

ED: I com era el dia a dia a Can Marfà?
MR: Doncs, fèiem horari partit. Entràvem a les 5 del matí i fèiem quatre hores, fins les 10. Llavors ens hi tornàvem a posar a l'una. En total, unes 8 hores.

Després de travessar els vestidors -ara reformats- on es canviaven els empleats, arribem a la sala gran. Costa d'imaginar que en aquella sala fosca i plena de teranyines hi podia haver hagut una activitat frenètica.

MR: Miri, veu -diu el senyor Ramió-, en aquesta sala hi havia unes vint-i-cinc cardes. Com aquella d'allà -el nostre guia ens assenyala un trasto immens, rovellat i ple de pols que està en un extrem de la sala gran.

ED: I com funcionava?

	Grup de treballadors de la Marfà dels anys trenta FOTO: ARXIU EL DIMONI

MR: Doncs, passava el fil per l'extrem i la màquina l'anava treballant fins que sortia filat per l'altre cantó. Els treballadors havíem de vigilar que s'empassés bé.

ED: I no era perillós?
MR: Sí. Molta gent s'hi va fer mal. Era molt fàcil que se't quedés un dit enganxat a la màquina i que el perdessis. Jo no vaig tenir mai cap espant, per això.

El senyor Ramió ens porta ara a unes sales més petites on hi havia les turbines. De camí, ens ensenya el despatx del gerent de Can Marfà, el senyor Paquito, com li diu ell. El Dimoni escolta atent els records del senyor Ramió.

ED: I quines anècdotes recorda d'aquella època?
MR: N'hi ha de bones i de dolentes. Una vegada es va morir un noi aquí fora de la Marfà. Un camió que venia a pesar la càrrega a la bàscula de la fàbrica va entravessar-se als passarrodes de la porta i va donar un cop a un pobre noi que menjava avellanes, que va resultar ferit de mort.

ED: I no recorda cap història més alegre?
MR: Home, d'històries n'hi va haver moltes. [Ara s'afegeix a la conversa Lluïsa Rubí, esposa de Manel Ramió] Potser la meva dona, que també hi va treballar uns trenta anys en podria dir alguna.
Lluïsa Rubí [LR]: Sí. Recordo una vegada que hi havia un home que encaixava fil a Can Ninetes. Li va caure una espurna i de resultes, se li va encendre tot el fil.

ED: Dona, jo li demanava per una anècdota més alegre. Per exemple, què ens podria explicar de la resta de treballadors que vivien al carrer de Baix?
LR: Ui, en aquest carrer quan era Festa Major hi havia una animació molt gran. Ens coneixíem tots. A l'estiu, posàvem les cadires al carrer i paràvem tots junts la fresca. Era molt bonic. També recordo l'arribada de la primera televisió al carrer. La va comprar el senyor Paquito, l'amo de la fàbrica, que sempre donava uns quants cèntims als nens del barri el dissabte, dia de cobrament dels obrers. Bé, doncs, el senyor Paquito viu al davant de casa nostra i quan posava la tele, tots els veïns la miràvem des de la finestra de casa.

Ara a la Lluïsa se li omplen els ulls de llàgrimes d'emoció; Santa Eugènia de Ter ha canviat molt. Però la visita al record està a punt d'acabar. Desfem ara el recorregut cap al passat i demanem a en Manel Ramió i la Lluïsa Rubí com veuen el futur de Santa Eugènia.

LR: Santa Eugènia de Ter era tan petita abans, tots ens coneixíem. Em fa pena com ha canviat tot i em fa pena també pel futur. De la Marfà, que en facin un centre d’activitats per a joves o per a grans, però que la rehabilitin. I sobre les Hortes de Santa Eugènia, crec que s'han d'arreglar. Però no podem permetre que s'hi edifiqui només pels cèntims dels pisos. Nosaltres hi tenim dos terrenys i és molt maco per primavera poder-se menjar els pèsols de les hortes. Ho trobaríem molt a faltar.

En Manel Ramió tanca la porta de Can Marfà i amb això es tanca la porta del record.