Han estat dies molt tristos. Segurament dels pitjors que he passat en la meua vida. Ens ha deixat Pere Pujolàs i Maset, el pedagog, el mestre de mestres. Molts el recordareu per haver estat un dels grans genis de la pedagogia contemporània catalana: cooperativisme i escola inclusiva són conceptes que sempre aniran lligats a la seua persona. Altres pel seu compromís humà, influït pel personalisme de Mounier, convençut dels valors d’un cristianisme de base i obrer que l’Església oficial sovint, o sempre, oblida.

Per a mi, però, ha marxat el pare de l’Anna i en Joan, l’avi d’en Martí, l’home de la Carmina. Tenir la família tan lluny va convertir en Pere en un pare durant aquests anys. Mai l’hi podré estar suficientment agraït. I no només això: també ha estat un amic. Muntar i desmuntar mobles en trasllats, mirar partits del Barça, anar de viatge, parlar de llibres llegits i per llegir, articles, publicacions, planificar projectes de futur.

Ara, però, ens has deixat, just quan ha arribat en Martí que tant l’esperaves i tant el vas gaudir durant gairebé 6 mesos intensos. Ens quedaràs sempre en el record, el del cap, però sobretot el del cor. Allà on haja una mica d’estima, d’amor, tu en formaràs part. I en Martí coneixerà el seu avi com ningú mai et va arribar a conèixer. Des del primer moment, per sempre més.

Com tu deies, a reveure Pere. Allà on estigues dóna’ns força per seguir avant, per fer-nos millors, tal com tu vas arribar a ser.

Salut i república!