Palplantats. Respirant profundament. Els braços, destesant-los. Encara amb la mirada impregnada de les emocions del darrer encontre. El cor, recuperant el ritme. Però expectant. Les notícies són increïbles. La informació, en singular. Quan arribem a la fi d’aquesta marató valorarem si ha servit d’alguna cosa. Si n’haurem après, del viatge. Com Kavafis. Si haurà pagat la pena tot el que hem aguantat. Tot el que hem patit. Tot el que hem cridat. Amb el pas del temps, recordarem aquests dies primaverencs. Els explicarem als nostres néts. Dues generacions els tindran presents. Però ara toca seguir. No perdre el compàs. Saber jugar i amagar, per renéixer. Sant Jordi, camuflat entre glòries, no ha estat vist (serà llegit o no serà). El drac movedís ha estat omnipresent. Pren múltiples formes a cada topada. Ben segur que haurem encaixat algun gol. Els haurem tornat amb escreix, segur! Es fa difícil de predir com acabarà tot. Ai!, si ho sabéssim! Apostaríem sobre segur. Ens la jugaríem sense por. Ens deslligaríem de les cadenes. Prendríem el carrer. Acamparíem a les places ara mateix. Ningú aturat. Però, no és fàcil. Fer una lectura objectiva dels esdeveniments que ens ha tocat viure, no és fàcil. Pensem que tot ens ha estat donat. Oblidem ràpid. Oblidem l’esforç dels que ens han precedit. Dels que van suar la samarreta i caure pel camí. Dels crucificats. La vida és així.