Les revoltes dels joves del nord d’Àfrica han agafat als dictadors i als seus protectors europeus i americans completament per sorpresa. Les masses de joves -i no tant joves- han estès mitjançant les xarxes socials convocatòries a les protestes que s’han escapat del control policial. Els nois i les noies acostumats a fer servir internet per lligar, per relacionar-se (ho tenen molt difícil per fer-ho directament o en públic), havien descobert ja el poder de les xarxes socials.

Hem vist en pocs dies com dictadors perennes, pràcticament immortals, que ja preparaven les successions dinàstiques presidencials, queien com solament poden caure els gegants amb peus de fang.

:: La dimissió de Hosni Mubàrak
(cronologia de 18 dies en vídeo [font: aljazeera.net i english.aljazeera.net])

Ben Ali, president de Tunísia des de feia 23 anys. Un país amic, sobretot de la França de Sarkozy, al qui Europa posava com exemple d’estabilitat social i econòmica regalava al món les imatges d’un jove llicenciat que, cremat com estava, es calava foc públicament en protesta a una situació insostenible. Va ser la guspira que va atiar l’incendi. Ara era a Egipte on la gent esparracava les immenses fotos de l’omnipresent Mubarak. La gent no el vol, ni a ell ni als seus. Aquests que Europa i els EUA proposen com a recanvi. Tothom es gira cap a la transició espanyola per prendre-la de model, aquell tripijoc lampedusià on tot ha de canviar per que tot resti igual. I els que manaven, manin i els que eren rics, ho siguin i que es segueixin comprant armes per sostenir l’insostenible.

En els meus viatges a Algèria, Líbia, Egipte, Tunísia, Marroc i Jordània he vist molta pobresa, molta ràbia, molta impotència. He estat amb joves que sempre et parlen d’un horitzó sense futur, de somnis irrealitzables en les inabastables terres del nord. Joves que veuen passar les seves vides sense pena ni glòria i que contrasten l’intifada heroica dels joves palestins amb la seva trista vida sota l’adreçador de les dictadures.

Gaddafi, l’heroi dels moviments d’esquerra dels setanta, abans enemic públic numero ú i esdevingut desprès l’esperpèntic amic que, a canvi de petroli, ha plantat la seva haima a la gespa exclusiva dels jardins dels palaus presidencials europeus, no accepta la derrota. Es regira com una fera malferida contra el poble de Líbia. Una fera que es sap recolzada en el petroli que necessiten les economies del nord. Que sap que Europa condemnarà, però no actuarà. Com sempre fa la Unió quan hi ha petroli pel mig.

Occident parla de democràcia però la rebutja quan no escau als seus interessos. A Algèria el 1991, a Palestina el 2006… Europa i els EUA no confien en la democràcia. Veuen amb por aquests joves que es rebel·len en nom de la llibertat, per una vida digna, que aspiren a participar en les decisions, en el futur dels seus països i les seves vides. Aquests que veuen com les democràcies els abandonen en mans dels tirans.

Tunísia i Egipte marquen el camí que seguiran els libis, els iemenites, els algerians i marroquins, els jordans i sirians i també els palestins. Tots plegats volen desfer-se de governants corruptes i dèspotes mantinguts al servei de les antigues metròpolis colonials.

Setanta anys després del final de la gran guerra mundial, l’equilibri del terror i la por imposat per les potencies s’esquerda. Venen temps interessants!