L’Estat espanyol fa dies que, amb l’ajut de jutges i fiscals, després d’haver entrat en la lògica expansiva de dur als jutjats als alcaldes que havien deixat espais pel referèndum, set-cents, van aturar l’allau repressiu. El seny dels repressors. I, a partir d’un moment, en el bàndol fiscal i polític, hi va entrar una ment esclarida. Era evident que no es podia acusar i engarjolar a milers de persones, l’atac havia de ser clínic. Llavors, el bisturí de la repressió va començar a funcionar. L’efectivitat a l’hora d’imprimir por a una població rau en que gent de tota mena i que no siguin polítics vegin que la seva feina perilla. Terror arran de terra. Així ha començat una ofensiva en contra de l’escola catalana -no hi ha manera de rebentar TV3 ni tampoc, la immersió lingüística. L’estratègia està en focalitzar llocs i feines concretes. El discurs de la por és una qüestió gairebé artística -Aznar intenta renéixer-: representa que els professors catalans ataquen i menystenen als alumnes que són fills de la Guàrdia Civil. Ha estat un tret donat per matar dues peces: una i primera, a l’escola catalana a la que s’acusa d’atacar i, sense cortines, a la Guàrdia Civil. Un cos armat i que disposa de la prerrogativa d’exercir la violència legal i que, gràcies al delicte d’odi, ha esdevingut un col·lectiu perseguit -hi ha jueus, musulmans, gurkes o agnòstics al cos? Qui demana empara judicial i es sent agredit. Va uniformat i està blindat. Porta armes de tota mena, algunes d’il·legals. Això sorprèn, però allò que s’escapa a qualsevol raó és que es detingui una dona dels CDR per terrorisme. Es veu que va aixecar la barrera d’un peatge -terrorisme d’alta graduació-. Es tracta de criminalitzar als CDR. Inculcar la por, primer als alcaldes -els del PSC fan una foto llastimosa i de grup, no defensen als seus companys-, després s’intervé als músics i als pallassos. Allò que espanta als repressors, un cop el govern de Rajoy se n’ha anat a prendre vent -ara li toca al PSOE- és la capacitat de la gent per associar-se i fer pinya pacíficament en contra de la por. Tamara, a hores d’ara, té els seus drets civils conculcats. És un cap d’esquila. Se l’acusa de ser dirigent dels CDR -s’han fet públiques trucades de telèfon-. Tots estem vigilats. Fa pocs dies es va detenir a un conductor que rebentava, a tutti plenti, les barreres de diversos peatges. No se l’acusa de terrorisme. Tamara no és culpable de res. És una persona que defensa les seves idees en contra d’un estat que renúncia i se salta la lleiper defensar, contra viento y marea, la unitat d’Espanya. Als republicans catalans se’ns presenta com infectats que cal fumigar i cosir. Qui és quedarà amb Espanya, els nouvinguts o els vells? Els espanyols del nacionalisme resclosit i replè de la caspa de la història en diuen patriotisme, mentrestant, l’esquerra, encara que hagi arribat al govern li fa por de parlar de república. El ciri és molt curt i la processó molt llarga. De moment i gràcies als partits republicans catalans, ha caigut un govern. Qui cregui que tot és culpa dels nous leprosos, el PNB, potser s’equivoca. Vagi aquest escrit per defensar a la Tamara, detinguda de matinada i també pels CDR i per la gent que defensa la república catalana. Al cap dels anys és un goig escoltar la veu de la Maria del Mar Bonet i allò de què volen aquesta gent… o aquesta versió de Sabor de Gràcia: