Una «altra» Santa Eugènia també celebra -del 31 d’agost al 5 de setembre- la seva festa grossa. La Festa Major és sempre el primer diumenge de setembre. Sense discussió. Santa Eugènia de Berga, de poc més de 2.000 habitants i situat plàcidament al mig de la plana de Vic, és l’«altre», l’únic, municipi de Catalunya amb el mateix nom, però diferent cognom. Estem a una setantena de quilòmetres de Santa Eugènia de Ter, amatents a les similituds i les diferències. Atenció eugeniencs: el programa d’actes de la Festa Major inclou una batucada, formant part d’una divertida cercavila en què l’organització prega perquè la gent es presenti vestits de “catalanets” i “catalanetes”, de diferents èpoques.

Zona d’hortes a la zona de l’eixample FOTO: JOAQUIM BOHIGAS

Però, més enllà de les celebracions, la realitat és menys conyeta i cal parlar seriosament de la vida col·lectiva. Des de l’àrea metropolitana de Barcelona, l’accés a la Santa Eugènia d’Osona es realitza a través d’una C-17 que, després deixar a la dreta la populosa Granollers i l’abans burgesa la Garriga, ens descobreix la serenitat, la justa mesura, humana, de la comarca. Una barreja de pobles residencials, activitats agrícoles i ramaderes. Al fons, es dibuixa Vic. El sector carni, amb les seves llums i les seves ombres, dóna treball a unes 8.000 persones a la comarca. Pròxims a la capital, una rotonda, que també ens portaria a Taradell, condueix, semblant a una catifa d’asfalt, a un municipi eminentment rural (a destacar que la Festa dels Tonis, els Tres Tombs, se celebra des del 1888) que mandreja el migdia d’un dissabte d’agost sota uns fins núvols que semblen voler tapar, malgrat que tímidament, l’esclat del sol. La situació del nucli antic permet una certa panoràmica sobre la plana. Intuïtivament, serpentejant per la part més antiga, s’arriba al centre del poble, en què destaca la sòlida presència, de pedra, de l’església de Santa Eugènia. L’aparença és, certament, imponent, si la comparem amb la resta dels habitatges. És del segle XI i ampliada dos segles més tard amb un creuer, cimbori, campanar i portada. Tot plegat fa mereixedor de ser considerat Monument Nacional i Bé d’Interès Cultural des de 1931. Hi ha la porta oberta, entrem, però una porta de vidre impedeix anar més enllà. La visió de l’interior de la nau sense il·luminar porta a dibuixar mentalment un silenci sostingut en el temps.

Ramon Macaya, president de l’AV Santa Eugènia de Ter, observant el panell informatiu situat al costat de l’església FOTO: D. VALDIVIA

Ramon Macaya, president de l’Associació de Veïns de Santa Eugènia de Ter, sí que ha pogut veure la imatge de la patrona “amb la palma del martiri a la mà, per descomptat”. Ens explica que si bé l’onomàstica és el 25 de desembre, el municipi trasllada la festa a principis de setembre. Pensant amb el Santa Eugènia del pla del Ter, m’oblido de preguntar si hi ha alguna mena de relació del canvi de data de celebració de la festa, les activitats agrícoles i la mà de l’església per ordenar les celebracions.

L’església fa pensar al visitant que no sap res que el municipi té un passat que senyoreja. Efectivament, el nom de Santa Eugènia és també el d’una família amb pes a la història d’Osona, vinculada al castell de Taradell i amb missió de vigilar els dominis de la zona. Una branca d’aquesta família va viure després a Torroella de Montgrí. “Berga” significa “elevació del terreny”. Tot i que és un municipi urbanísticament expansionat, de carrers ordenats, traçats amb regla, l’església és l’eix d’una zona més densa en què la vida administrativa, social i comercial queda concentrada. Històricament, el poble es va desenvolupar a redós del més que interessant monument romànic, tota una referència a Osona, per a després, com alliberat, créixer més enllà.

L’església parroquial de Santa Eugènia de Berga FOTO: JOAQUIM BOHIGAS i MOLLERA

La Casa de la Vila (ajuntament), el Centre cívic i el Punt Jove conviuen amb l’acompanyament vital que dóna, en qualsevol aglomeració urbana, les botigues i els serveis de proximitat. A Santa Eugènia no són moltes, tampoc poques, estan estratègicament situades esperant, en ple estiu, el client habitual i caçant el passavolant. El centre comercial de la Malla, a peu de la carretera principal que porta a Vic i, en sentit contrari, a Barcelona, i la proximitat amb la citada capital comarcal semblarien els enemics a batre.

Macaya davant la farmàcia Colomer Llach FOTO: DINORA VALDIVIA

El dia de visita, ens fixem amb la farmàcia Colomer i Llach; una xarcuteria-botiga de queviures que subratlla la venda d’embotits casolans; l’estanc; la pastisseria Corominas, que exhibeix a l’aparador diverses capses dels Dolcets de Santa Eugènia, el producte local que dóna una visió gastronòmica al municipi; i, a l’altre costat, una immobiliària. Ramon Macaya ens remarca quelcom interessant sobre els productes de la xarcuteria. “Can Jordi elabora uns fuets de formatge de cabra i rocafort magnífics”, comenta.

En el carrer de Montserrat, un bar és tancat i, al seu costat, també sense obrir, un saló de jocs recreatius, potser esperant que passin les hores i arribi la tarda-vespre. Gairebé en un extrem, el bar La Llima s’intueix, en aquells moments, com a un centre de reunió. És raonablement fosc, la lectura de la premsa local presenta algunes dificultats, tot i que, finalment, l’opció més interessant és escoltar les converses dels parroquians i, per dissimular, contemplar les fotografies mida pòster dels equips de futbol de la Joventut Esportiva (JE) Santa Eugènia de Berga. L’esport en el seu estat més pur. El lema del club reforça, convenientment, l’ultralocalisme: La força de l’escut.

El carrer de Santa Eugènia FOTO: JOAQUIM BOHIGAS i MOLLERA

Però si hom busca més, és difícil trobar-ho dins el nucli urbà. Carrers amb cases d’estil anglès, aparellades i blocs d’edificis de poca altura. Els cotxes, aparcats arran de les voreres, verificaria que són imprescindibles per la mobilitat veïnal. Veïns que miren i saluden, tot i que és la primera vegada que ens veiem. Amb les portes dels garatges oberts, s’observa una mica de la vida quotidiana. Un santaeugenenc arrenca una conversa, que es consumeix amb celeritat quan les quatre obvietats han estat intercanviades. Santa Eugènia no és un municipi de postal absoluta potser perquè no viu de cara a la gent. Hi ha edificis amb un estat de conservació regular, alguna plaça en què caldria actuar-hi… Llegim la reivindicació del castell de Sala-d’Heures, de titularitat privada, que va allotjar el Govern de la República durant la Guerra Civil (hi van passar Juan Negrín, Manuel Azaña, Indalecio Prieto o Dolores Ibarruri La Pasionaria, segons explica l’historiador i arxiver Agustí Dalmau); i l’aeròdrom de Vilatorta, un camp d’aviació d’aquest conflicte bèl·lic i que, actualment, forma part d’una ruta de nou quilòmetres que, acostant-se a Sant Julià de Vilatorta i Calldetenes, el mateix municipi promociona.

La Casa de la Vila de Santa Eugènia de Berga FOTO: JBM

Un caminar errant, circulant per la calçada de carrers solitaris i sinuosos, ens porta cap a una part de la perifèria, passant pel Casal d’avis i l’Aula de cultura i acabant al CAP i l’escola Jacint Verdaguer. Les vies són amples, amb l’estil que defineix els eixamples dels pobles osonencs. No és difícil aixecar la vista i topar amb el campanar de l’església, que sembla vigilar dia darrere dia. El nomenclàtor no és massa original: referències nominals, històriques, geogràfiques i religioses. De lluny, una cridòria, agradable, provoca l’interrogant sobre què està passant. És el càmping Santa Eugènia Park, de semblança discreta, amb unes caravanes modestes que no deixen de fer la seva funció. De tornada, s’entén que les hortes exuberants que el visitant contempla estan justificades pel pas, al costat, d’un torrent amb el mateix nom del poble. A més, un poble orgullós de les seves fonts, que les situa en el mapa i en reivindica els trets definitoris. L’historiador Dalmau en cita sis, amb noms tan suggerents com Rodona, Xica i Paradís. El comiat de Santa Eugènia de Berga és embolcallat sota uns núvols densos que, segurament, deixaran un dels ruixats típics de les tardes de la segona quinzena. Uns segons abans, un cartell ens indica que el municipi no té biblioteca fixa, sinó una d’itinerant i encantadora sobre quatre rodes que hi té parada només els divendres a la tarda.

Pati interior d’una casa del nucli antic FOTO: JOAQUIM BOHIGAS i MOLLERA