Tinc un amic molt especial, ha viscut sempre al mateix lloc, al costat de la via. Ara d’aquest indret en diuen carrer Josep M. Gironella, el nom d’un consagrat escriptor català autor entre altres conegudíssimes obres de Condemnats a viure, com una gran ironia, perquè el meu amic l’han condemnat a morir nomes per ser on és.

El meu amic ja hi era l’any 1885 quan Girona fou la primera ciutat il·luminada amb energia elèctrica de tot l’Estat. També va veure passar les tropes franquistes que van ocupar triomfalment la ciutat l’any 1939 després d’una sagnant guerra i sempre passant desapercebut tant per un bàndol com per l’altre. L’any 1973 va veure aixecar el viaducte del tren, que, a diferència d’ara, que el volen fer passar per sota, el van fer passar per dalt. Al cap de deu anys el 1983 li varen canviar el martelleig dels treballadors del tren per l’agradable so dels nens jugant al pati del Cassià Costal, després d’haver viscut el traspàs d’una dictadura en una democràcia emergent. I ara amic meu t’haig de dir adéu, et tallaran i desapareixeràs del lloc on ha estat casa teva durant tants anys.

Diuen que ho fan perquè estàs malalt, tots sabem que la vellesa no és una malaltia sinó un do de Déu. El teu fullam ja no donarà més ombra i la mainada ja no pujarà a les teves branques, que de tant en tant amb el seu ímpetu juvenil et trencaven algun brot nou. T’han condemnat, diuen que pel bé de Girona, que tindrà una nova estació i un Tren d’Alta Velocitat i per això els fas nosa, però els que t’estimem en tindrem un bon record i en parlarem amb orgull d’haver viscut i conegut «el plataner de Sant Narcís» i com deia Joan Maragall recordant Serrallonga, «el famós bandoler»: Els qui avui et condemnen, potser un jorn t’ennobliran!

Lluís Planas Noell és veí del barri de Sant Narcís