Ha passat tant de temps des que es va tancar el Teatre Municipal que quan un dia d’aquests la Sra. Alcaldessa de la ciutat vulgui tallar la cinta que el reinaugurarà, descobrirà que les tisores se li han rovellat.

Hi ha coses a Girona que s’eternitzen. I no són pas precisament les religioses -en una davallada de fervor popular que amenaça precisament el caràcter etern que les caracteritza-, sinó les obres civils, i encara més, les municipals. Aquest és el tema: per què, podent allargar-les sis mesos, les obres s’haurien d’enllestir en dos?

Al carrer de la Creu, a tocar Països Catalans, les obres d’un col·lector han durat més que les piles del famós conillet rosa; a la plaça Catalunya, el canvi de paviment s’allarga més que un dia sense pa; a Emili Grahit fa tant que duren les obres que la gent no recorda ja el carrer sense l’avenc i els veïns estan disposats que l’hi deixin i que en lloc del pàrquing hi construeixin una batracofactoria ben eixorida; a la Casa de Cultura fa tant que es parla de fer obres i reformes que hi ha ciutadans que es pensen que ja les han acabat i tot; a l’Auditori-Palau de Congressos, finalment i feliçment acabat i en ús, es va posar en dubte la mateixa dita popular «durar més que l’obra de la Seu», que va estar a punt de ser substituïda per «semblar les obres de l’Auditori».

Posem per cas el Pont del Dimoni

En l’alentiment de les obres públiques també hi té a veure força un important grau de tossuderia política. Posem per cas, l’ascensor de la plaça del Mercat adossat de primer al monument del Lleó i tornat a construir, després de mil plets, reclamacions, anys, obres i diners (del poble), uns metres enllà. Posem per cas la fusta -maca ella, però traïdora- que recobreix amb gràcia els ponts de vianants sobre el Güell, però que rellisca quan plou i quan glaça, que només serà modificada quan algú hi deixi la crisma. Posem per cas el Pont del Dimoni, enterrat al Cementiri de Santa Eugènia de Ter, a l’espera que les reclamacions veïnals siguin ateses i el símbol del poble ressusciti en forma de monument tal com van prometre les autoritats. Posem per cas el litigi de Metròpolis, perdut per l’Ajuntament (amb els diners de la ciutat), per haver fet malament el concurs que en va adjudicar la concessió, però que com que reconèixer errors i demanar disculpes no figuren al diccionari dels que manen, s’allarga i s’allarga…

Amb aquest currículum, les obres engegades i per engegar que s’han dissenyat per a Girona en un futur immediat fan autèntica feredat. Posem per cas el túnel del TGV. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines