Les pedres del Pont del Dimoni van i vénen. Dimarts al matí -4 de març- 93 pedres de 100 quilos van sortir del Cementiri de Santa Eugènia de Ter. Dimecres al matí -5 de març-, les pedres van tornar. El dia 4 eren a les vores del cementiri civil; des del dia 5 són al mig del pas del cementiri fent una curiosa piràmide. Rar? Sí.

El Pont del Dimoni sobre el Güell a Santa Eugènia va ser construït el 1357. L’any 1968 va ser desmuntat amb la intenció de ser reconstruït en algun indret de la ciutat. Es van fer alguns intents sense èxit. Les pedres, numerades, van anar al dipòsit municipal i posteriorment al Cementiri de Santa Eugènia. Després d’anys de reivindicacions veïnals per aconseguir-ne la dignificació sense cap èxit, de cop, coincidint amb les noves propostes veïnals d’enguany (catalogació, numeració, estudi, consultes i propostes), sense que ningú, ni cap associació de veïns, ni cap mitjà de comunicació, en tingués coneixement, les pedres han fet aquest viatge raríssim de sortida i d’entrada al cementiri.

En aquesta estranya passejada, amb camió i grua, algunes pedres han quedat ratllades; d’altres, escantonades; i d’altres erosionades. Per què s’ha exposat gratuïtament aquest patrimoni de la ciutat a una ximpleria d’aquesta categoria? Qui és el responsable d’aquestes bestieses?

Quan hom veu que les pedres del Pont del Dimoni -610 anys fent de pont i 40 apilonades de mala manera en un magatzem municipal i al Cementiri de Santa Eugènia- són tractades com simple runa que, a més a més, ara viatja amunt i avall, sense cap respecte, sense cap mena de consideració ni criteri; quan hom s’adona que amb aquest menyspreu (no sé si tan involuntari com es vol fer creure) cap a una obra que constitueix un símbol d’un poble i d’una gent, hi ha persones -bellíssimes persones, ciutadans exemplars- que queden tocats, que se senten desolats d’una manera injusta; quan hom intueix la sorna amb què alguns polítics s’agafen tota aquesta qüestió (i tantes d’altres), hom no pot deixar de rebel·lar-se amb ràbia. No es pot jugar amb el patrimoni i els sentiments d’un poble, d’uns ciutadans! No es pot jugar amb foc. De jugar amb foc, qui més en sap és el dimoni! I el dimoni, vol el pont. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines