El programa municipal per a les eleccions de 1991 a Girona de la candidatura de CiU, encapçalada pel professor Josep Arnau i que tancava l’eugenial Emília Xargay, incorporava al primer punt –Govern local– un destacat sota el titolet de Descentralització municipal; el redactat literal és: “Dividir el territori municipal en districtes, agafant com a punt de referència el barris històrics o consolidats i creant de forma efectiva les regidories de barri, amb local propi, implantant la progressiva descentralització de tràmits diversos”.

El dels socialistes gironins per al 2003, liderat per Anna Pagans i on també trobem Glòria Plana a la llista, podem llegir a l’apartat Participació ciutadana i articulació territorial el següent paràgraf: “Potenciarem les Taules Territorials de barri com a espais de trobada i relació entre les entitats, veïns i els serveis públics, i com a instàncies en les quals es debati i es formi el consens sobre projectes que afectin significativament els barris, amb la presència del regidor o regidora de barri […]”. Quatre anys més tard (2007), el mateix PSC, obria el nou programa electoral amb les onze Prioritats de govern, la darrera diu textualment: “Convertirem les actuals Taules Territorials en Consells Territorials de barri per tal de promoure al màxim la participació veïnal des del propi territori”.

Aquest remenar l’hemeroteca (personal, selectiva i breument) de l’últim quart de segle, pel que fa a les dues de les opcions polítiques que gestionen o han gestionat el govern de la ciutat, ve a tomb motivat pel que he llegit a la premsa sobre la proposta d’ERC-MES a l’actual equip de govern de l’ajuntament gironí, per tal de donar-li suport, d’impulsar i crear consells de veïns als antics municipis de Palau-sacosta, Sant Daniel i Santa Eugènia de Ter annexionats a Girona el 1963 i de dotar aquests consells sectorials de pressupost propi.

Si el relat de les diverses promeses històriques, sumant les d’altres opcions polítiques en aquesta mateixa línia, no s’hagués estroncat per activa o per passiva al llarg del trajecte del municipalisme democràtic del que gaudim (i que duri!), avui no hauria d’estranyar ningú que aquest model descentralitzador i participatiu de ciutat és l’eina per a una major cohesió social i veïnal; la lògica porta irremeiablement a aprofundir-ne afegint-t’hi els pressupostos participats i les reserves del general destinades a aquests actuals sectors.

El 3 d’octubre de 1928, l’alcalde eugenienc signava sis punts, una mena de condicions, que imposava a Girona sobre la base de la fusió dels dos municipis “en uno solo, cuya capitalidad será Gerona” i tinència d’alcaldia radicada a Santa Eugènia. El dia 11, es desdiu i proposa una mancomunitat entre ambdues corporacions*.

El 30 de març de 1983, jo mateix vaig tenir la gosadia d’escriure al Punt·Diari que “la posta en marxa de Consells sectorials, basats en que podríem anomenar zones històriques geogràfiques (Santa Eugènia de Ter, la Vall de Sant Daniel i Palau-sacosta, d’una banda, i -per exemple- Sant Narcís, Germans Sàbat, Sant Ponç, Vila-roja… d’altra), en els quals es trobessin presents entitats -AA.VV., penyes esportives i col·lectius de veïns- i partits polítics representatius -electoralment parlant- del sector, seria una bona eina de consulta i estudi, alhora que potenciaria el moviment ciutadà de base, provocant d’aquesta manera una veritable participació dels veïns; -frase sempre en boca dels polítics- en l’aplicació de les solucions més correctes i en el moment més oportú per al seu sector.”

Un debat interessant. Molt.

*”El breu període de temps que comprèn els mesos de setembre i octubre de 1928 protagonitza un nou episodi estrany en les relacions entre els responsables municipals del pla de Girona i Santa Eugènia. El 29 de setembre, l’alcalde de Girona, Jaume Bartrina (Unió Patriòtica, el partit de Primo de Rivera), s’adreça al de Santa Eugènia amb una proposta d’annexió. L’1 d’octubre, Santa Eugènia certifica per acord del ple extraordinari que accepta la creació d’una comissió de consellers presidida per l’alcalde, Josep Xifra, i matisa al punt cinquè de l’acta que l’agregació definitiva d’aquest terme municipal al de Girona no tindria lloc fins després de ser aprovades les condicions i bases proposades per ambdues comissions municipals i pels respectius ajuntaments en ple. El dia 3, l’alcalde eugenienc signava sis punts, una mena de condicions, que Santa Eugènia imposava a Girona sobre la base de la fusió dels dos municipis “en uno solo, cuya capitalidad será Gerona” i tinència d’alcaldia radicada a Santa Eugènia. El dia 11, es desdiu i proposa una mancomunitat entre ambdues corporacions. El 12, ho comunica oficialment a Girona. El dia 15, Girona mostra el seu desacord i torna a plantejar l’agregació com a alternativa… En el document oficial que “aprova” l’acord de Santa Eugènia a la proposta d’annexió, i que es troba a l’Arxiu Municipal de Girona (AMGi), és ben visible la guixada feta a mà per ratllar l'”aprueba” acordat inicialment. Comencen a dibuixar-se tímides propostes de mancomunitats de municipis que no tindrien cap aplicació pràctica.” [pàg. 22 del llibre, editat per l’Ajuntament de Girona el 2013, Quatre pobles en un segle (1862-1963). L’annexió a Girona dels municipis de Palau-sacosta, Sant Daniel i Santa Eugènia de Ter]