Aquest 11 de setembre fa deu anys rodons de l’acte simbòlic de la posada de la primera pedra de la que és actualment (i per molts anys!) la parròquia de Santa Eugènia a Girona. Una obra, a Can Gibert del Pla, de l’arquitecte Arcadi Pla (no podia ser d’una altra manera). Tal vegada ha estat la darrera construcció d’un edifici religiós de nova planta a les comarques gironines. (Estic disposat a rectificar si aquesta última afirmació no és correcta i incloc aquí “de qualsevol confessió” ara que tant es malparla d’aquest tipus de totxo.) Aquella primera pedra és la que presideix el vestíbul d’entrada de l’edifici i és fàcil de reconèixer: és la pedra número 111 manllevada d’un dels dos arcs que bastien el Pont del Dimoni sobre el riu Güell, a l’antic municipi de Santa Eugènia de Ter. Així es recorda gravat al marbre que acompanya aquesta relíquia civil de 1357. La resta de les pedres del pont, al voltant de 140, després de descansar amb el somni dels justos al cementiri eugenienc, són ara al magatzem municipal de Mas Xirgu.

Aquell Onze de Setembre de 2001 va fer un bon matí, el sol dolç de les acaballes de l’estiu va voler acompanyar-nos; el bisbe Camprodon i l’alcalde Nadal varen dir la seva; la comunitat parroquial va ser protagonista; els veïns, tots, contents, ho celebraven en plena Festa Major… En tornar a casa per dinar, aquell dia, la televisió va fer-se omnipresent. Les ninetes no donàvem crèdit al que veien. Realitat o ficció. Imatge fixa en moviment. Del nostre Onze a l’11-S. Com i quant que ens van canviar la vida aquelles deu hores que varen estremir el món! I encara hi som pel tros!

Però parlem de la Festa Major de Santa Eugènia de Ter, que dilluns comença el nou curs. I serà dur i cal protegir-nos per resistir la cleca que baixa. És una sort comptar amb el comerç de proximitat: la botiga, la llibreria, el bar, el restaurant, el gimnàs… de barri… sempre són al costat dels veïns; de fet, són veïns; i no dels bancs i les caixes que han rebutjat de participar econòmicament en el programa d’actes per la crisi! Ells parlant de crisi!, quines coses s’han de sentir.