Fa uns quatre mesos vaig escriure un article en què hi analitzava la victòria de Syriza en les eleccions gregues de 2015 i quin havia estat l’origen de l’enorme deute públic grec. En l’article també m’atrevia a apuntar algunes possibles solucions al problema i quin havia de ser el rol a jugar per part de la Unió Europea. [El podeu rellegir aquí]

En essència, hi argumentava que el deute era impagable, que calia condonar-ne una part, que llur origen era en part espuri i que hi havia una responsabilitat clara de les institucions internacionals i dels anteriors governs conservadors i socialdemòcrates grecs que s’ocultava de forma vergonyant.

També hi deia que els recursos per poder pagar la part del deute que no es condonés haurien de venir més d’un augment de la capacitat recaptatòria que no pas d’una nova onada de retallades. Cal tenir en compte que les fortes retallades en despesa que ha imposat la Troika, en un context de crisi econòmica severa, han contribuït a augmentar la pobresa i a reduir el creixement econòmic. La Unió Europea, més que exigir un nou sacrifici a la població grega, havia d’ajudar el govern d’aquest país a millorar la seva capacitat recaptatòria (via lluita contra el frau fiscal) i a millorar la seva competitivitat.

La situació actual és ja dantesca. L’FMI, amb la imputada Lagarde al capdavant, ha esguerrat un quasi-acord que el govern grec semblava voler acceptar, tot i els costos polítics que li podia comportar. El govern grec estava disposat per exemple a assumir noves retallades en pensions i a pujar l’IVA, unes línies infranquejables fa només unes poques setmanes. Aquest últim moviment de l’FMI ha propiciat que el govern grec s’hagi retirat de facto de les negociacions al convocar un referèndum que se celebraria aquest diumenge -5 de juliol-, i on hi demanaria el “no”. La reacció de la Troika ha estat declarar sentir-se traïda pel govern grec. I hem pogut tornar a constatar, a nivell espanyol, com PP i PSOE coincideixen en els grans temes, com són la unitat d’Espanya o la santedat de les polítiques econòmiques que emanen de Brussel·les i de les institucions internacionals (Valls, Hollande i la resta de les socialdemocràcia europea fan el exactament el mateix).

En el fons, la qüestió que s’està tractant no és la de la forma en què es pot reduir i/o pagar el deute grec, sinó quin és el model d’Europa que es pot arribar a acceptar per part de determinades elits polítiques i econòmiques, dels veritables dirigents del nostre entorn polític i econòmic. I Syriza representa un model econòmic i polític que contravé el model econòmic en què s’ha mogut la Unió Europea durant les últimes dècades, un model basat en la preponderància del capital financer, de la consolidació fiscal i de les privatitzacions. I cal mostrar a les poblacions europees que sortir-se el camí pautat té un cost econòmic i polític molt elevat. És un avís per a navegants en tota la regla.

But I don’t want your pity, if that’s what you think
I’ll take my comfort from this hole I’m sinking in
Waste my time, drink my wine, take my money
That’s alright, I don’t mind but don’t try to be funny
Don’t make me good
Don’t make me mad
Don’t make me fly
Don’t make me happy

Però jo no vull la teva compassió, si això és el que penses
Em sentiré còmode dins d’aquest forat en què m’estic enfonsant
Malgasta el meu temps, beu-te el meu vi, endú-te els meus diners
Tot això està bé, no m’importa, però no intentis ser graciós
No em facis sentir bé
No em facis emprenyar
No em facis volar
No em facis feliç