No sé si existeix l’infern. Tinc una predisposició natural a no creure-hi. Ni en l’infern, ni en el cel, ni en els llimbs. Però no en tinc cap prova, de la seva inexistència. Posem-nos en el cas que existís, com pregona l’Església catòlica. Doncs, si existís, la direcció i bona part dels treballadors actuals de l’Església catòlica, hi aniran a parar sense remei quan es morin. Segur. No pot ser d’una altra manera. Mentir és pecat, ser fals i hipòcrita, també; no estar al costat dels que més ho necessiten, també ho és; la manca de generositat està molt mal vista teòricament; i vendre’s per un plat de llenties, qui més qui menys ja sap com ho critiquen els evangelis.

És a dir, si els integrants actius de l’Església catòlica seguissin al peu de la lletra les seves pròpies normatives i lleis sagrades, no podrien tancar els ulls a tantes guerres que destrueixen persones; no podrien tancar els ulls a la misèria infinita en què viu bona part del nostre món; no podrien acumular riqueses i tresors; no podrien deixar sense càstig –no diví, sinó penal com tot crist- abusos terribles comesos per treballadors seus sobre nens i nenes; no podrien intentar comprar des del seu poder social i econòmic el silenci de pares i víctimes d’aquests abusos, per evitar la taca que això pot suposar en el seu historial; ni podrien ser tan fariseus de pregonar l’església dels pobres i actuar, en realitat, com l’empara del poder, l’abús i al corrupció.

Si l’Església catòlica seguís de debò la doctrina que proclama, de fet, hauria de ser d’esquerres. Molt més d’esquerres encara que els partits polítics que se’n diuen. Hauria de servir els interessos oposats als que en l’actualitat serveix. La seva preocupació hauria de ser la de fer caure la cara de vergonya als governs que oblidessin la gent que no gaudeix dels drets que li corresponen; als governs que no apliquessin polítiques socials ambicioses i valentes i que, en el seu lloc, prioritzessin aquelles que els són més rendibles electoralment; als governs que justifiquen guerres i bloqueigs injustificables; als governs que, en definitiva, perpetuen les diferències, les injustícies i la barbàrie.

Però no ho fa això, l’Església catòlica. Hi ha excepcions, és clar. Però són excepcions que, habitualment, han de lluitar contra la seva pròpia jerarquia que pretén deixar-les en l’oblit, que pretén que continuïn sent això, excepcions.

L’Església catòlica és mentidera, és hipòcrita, és classista, és usurera i està a favor del poder, d’aquell poder que li permeti continuar mantenint els seus privilegis. No importa tot el que trepitgi per aconseguir-ho. Encara que trepitgi els seus propis manaments.

El que deia, aniran tots a l’infern. Segur. No pot ser d’altra manera.

Pepa Bouis
és periodista, subdirectora de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) i col·laboradora d’eldimoni.com
[Text facilitat per l’autora a eldimoni.com]