![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
![]() ![]() ![]() |
|
En el catàleg de l’expo, apunta Salvador Alsius: Aquesta exposició d’escultures porta el títol de Reconstrucció. Se suposa que hi ha alguna cosa que estava destruïda, enrunada, desfeta. I que, pels motius que sigui, les seves peces, els seus elements constitutius, es reordenen i tornen a ésser quelcom, o a voler-ho dir. L’atzar podria fer-ho.
Com va dir algú, l’atzar podria fer que escampéssim un tinter sobre un full blanc i aparegués escrit un fragment de la Divina comèdia. Però això és altament improbable. Darrera de la reconstrucció hi ha un cop més, l’ésser humà.
En aquest cas, una persona que es diu Manel Palahí i que tracta de refer conceptes, i situacions que s’havien desfigurat o començaven a fer-ho. Em quedo amb la intenció, amb la proposta. Transformar la matèria per lluitar contra el caos.
Per ser més precisos, contra l’anòmia d’una societat cada cop més semenfumista contra la qual l’artista es rebel·la. Em sembla una de les propostes més humanes i més progressistes que es poden fer.
Com quan un infant s’aplica al joc d’arquitectura, Manel Palahí ho fa amb trossos de biga i ferros aprofitats per recrear-los i poder dir quatre coses. És poesia-objecte? En aquesta ocasió Palahí -novament- ressegueix traces del nostre món.
Des del rovell i dels volums fa un cant a la vida, un recordatori pels sentiments, una recreació a l’hora seriosa i lúdica, estètica i ètica, i des de l’estimació una mirada crítica, ecològica, oposada a la indiferència. Mirada que es passeja per Girona, l’Empordà, Catalunya… arreu. En definitiva parla d’una actitud, d’una categoria, d’un fil de llum vers l’esperança: Reconstrucció.