![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
![]() ![]() ![]() |
|
L’escultura a Laureà Dalmau FOTOS: EL DIMONI
L’estàtua en record del metge, polític durant la Segona República i escriptor gironí Laureà Dalmau i Pla, inaugurada dilluns -14 d’abril- a la plaça de l’Hospital de Girona, va patir una agressió al cap de poques hores. Segons el regidor de Seguretat, Mobilitat i Via pública de l’Ajuntament de Girona, Joan J. Alcalà, dimarts -15- a la matinada un indigent va pujar a l’escultura i va fer que es torcés.
El regidor gironí descarta que l’acte fos un atac intencionat i maliciós per malmetre l’estàtua, que és obra de Tomàs Pons i que ha estat donada a la ciutat per la família Dalmau. Alcalà afirma que l’escultura es va torçar de la base perquè el ciment que l’afermava encara no estava prou sec. L’obra, de bronze i situada davant de la Casa de Cultura de Girona, va quedar torta i es movia.
Dimarts -15- mateix, la brigada municipal va fer les reparacions necessàries per estabilitzar de nou l’escultura i la van protegir amb tres tanques, que es retiraran quan el ciment ja estigui sec.
Laureà Dalmau i Pla (Agullana, 1886 – Girona, 1969) va ser un metge, escriptor i polític català. Era fill del forner del poble i estudià el batxillerat a Girona. Un cop llicenciat en medicina, va exercir un temps a Vilajuïga i s’establí a Girona, alhora que també es va dedicar a la literatura, va participar en Jocs Florals, va militar al Centre Nacionalista Republicà i va publicar poemes al setmanari Catalanitat (1910-1911), fundat per ell amb Miquel de Palol i Felip. Va col·laborar en publicacions com Armonia, L’Escena Catalana, Revista Catalana i Ofrena. Des del 1931 va militar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), partit amb el qual va ser escollit diputat per Girona a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, juntament amb el futur alcalde Pere Cerezo i Hernáez. Va ser un dels ponents de l’Estatut de Núria. Durant la Guerra Civil Espanyola fou director de l’Hospital Santa Caterina de Girona. En acabar la guerra va marxar cap a l’exili, del que va tornar el 1949. Era el pare de Francesc Dalmau i Norat, resistent antifranquista i també diputat al Parlament de Catalunya.