Diccionari d’usos i costums. A vegades, el que per uns és blanc, per als altres és negre. Hi ha contrastos que costa d’entendre.

AP7 / A2

Les obres d’eixamplament de l’AP7 des de Vidreres a Girona avancen a bona marxa, mentre les de l’A2 en el mateix recorregut segueixen encallades i amb l’interrogant de si les restriccions pressupostàries per la crisi afectaran la seva dilatada construcció. Una mostra palpable de l’eficàcia de la iniciativa privada per damunt de la pública. Més que de contradicció, en aquest cas es pot parlar de greuge comparatiu entre una autopista de peatge i una autovia gratuïta.

Caixa Girona

Alguna explicació deu tenir la contradicció aparent entre la negativa de la Caixa Girona a integrar-se a Unnim i l’alegria amb que ha acceptat l’absorció per “la Caixa”.

Dilapidar

La Ciutat de les Arts i les Ciències, de València, es va pressupostar inicialment, als anys 90, en 175 milions d’€. El 2007 s’hi havia gastat, segons xifres reconegudes oficialment, 1.137 milions €. El cost real que haurà tingut quan s’acabi es imprevisible. Inacabat i tot, i amb una utilitat mínima, el manteniment costa mig milió d’€ cada dia. És només un exemple de l’Espanya del malbaratament, en la que podríem trobar altres despeses sumptuàries, de costos sense fre i utilitat mínima, com la Ciudad de la Cultura, de Santiago de Compostela, o l’expo de Saragossa. El magnífic llibre de Llàtzer Moix Arquitectura milagrosa n’ofereix un bon catàleg. Els promotors d’aquestes obres faraòniques es van endeutar alegrement per satisfer la seva vanitat, mentre a Girona i altres ciutats es mantenia una certa contenció pressupostària. La contradicció es troba en què, malgrat aquest diferent capteniment, quan ha arribat l’hora de pagar els crèdits, la responsabilitat s’ha repartit entre tots. Els funcionaris i els jubilats de les ciutats que, com Girona, no van estirar més el braç que la màniga, han hagut de cordar-se també el cinturó un forat més cap endins.

Enderrocs

Aviat farà dos anys, l’ajuntament de Girona va autoritzar l’enderrocament de la casa de l’exalcalde de Girona, Francesc Coll i Turbau, situada davant la clínica Girona que ell va fundar. Va fer-se precipitadament, davant les peticions que començaven a sorgir per a que es conservés aquella obra pòstuma de l’arquitecte Rafael Masó, i al solar no s’hi ha fet res. No sabrem mai si l’actuació municipal va anar més enllà de la simple autorització, però l’agilitat que va demostrar en aquell cas resulta contradictòria amb la lentitud amb què encara el possible enderrocament de la casa del barri de Vista Alegre, abandonada, en estat ruïnós i sense cap valor arquitectònic, que llueix a la façana un monumental homenatge a un dels gironins sollevats el juliol de 1936 contra el govern legítim.

Exposicions

Xevi Planas, periodista que ha exercit la major part de la seva carrera en mitjans de premsa de la ciutat de Girona, ha comissariat l’exposició sobre la nova cançó que hi ha al Museu d’Història de Catalunya. Una exposició que està tenint un èxit de visites clamorós. Els caps de setmana no s’hi pot donar un pas. Planas, que és un dels que més sap sobre la història de la nova cançó, tot i que per la seva joventut no en va viure els inicis, ha hagut d’anar a muntar a Barcelona una exposició que podia haver fet perfectament a Girona, si les autoritats locals es plantegessin, més enllà del Temps de flors, mostres ambicioses que atraguessin a la ciutat gent de tot Catalunya. Però semblen conformar-se amb exposicions d’abast local i els gironins de mires més àmplies han d’emigrar a la capital.

Llocs de memòria

A l’exterior del refugi antiaeri del Jardí de la Infància s’hi ha posat, amb molt bon criteri, un cartell explicatiu. No deixa de ser una contradicció que no s’hagi fet el mateix amb l’escultura Contra l’invasor, posada al costat mateix, i que està relacionada amb l’afusellament de Carles Rahola. Una història que valdria la pena donar a conèixer a tothom que hi passa, per donar caràcter de lloc de memòria al que ara és només una figura perduda enmig de la gespa. Per cert que, a propòsit de Contra l’invasor, l’escultor Domènec Fita va reclamar no fa gaire, en un acte públic, que s’abrigui amb algun element arquitectònic ornamental la figura de Miquel Blay. Va explicar que a ell sempre li havia impressionat quan la veia al museu arqueològic però que ara la veu completament fora d’escala.

Paviments

El Barri Vell llueix paviments artesanals, fets amb llambordes, lloses o rierencs, en un estat impecable. Als altres barris, els paviments està en un estat lamentable, mancats de manteniment, amb moltes peces soltes i amb sots produïts pels conductors incívics que aparquen sobre les voreres. Una clara contradicció. Si circular per alguns carrers del Barri Vell amb sabates de taló alt pot resultar incòmode, fer-ho amb qualsevol altre calçat per molts altres carrers de la ciutat pot resultar francament perillós.

Pla Perpinyà / Carretera Barcelona

Ens vam passar anys dient pestes del Pla Perpinyà que va donar origen a la plaça Catalunya i els gratacels fets al costat de ponent. I ara s’anuncia com l’octava meravella que a l’entrada a Girona per la carretera de Barcelona s’hi desenvoluparà un pla urbanístic que deixarà petits els bolets del Pla Perpinyà. Si això no és una contradicció…

Pont del Dimoni

En contra del que pugui semblar, l’art públic de Girona està força repartit per barris. Si es deixen apart les escultures en façanes d’edificis, sobretot religiosos, que es concentren en el barri vell, les estàtues exemptes, situades en places o jardins, permeten fer un mapa força equilibrat de l’art públic de la ciutat. N’hi ha entre cinc i deu a cadascun dels barris del Mercadal, de l’Havana Petita, de la Devesa, de Pedret, de Palau, de Sant Narcís i Santa Eugènia, i al conjunt dels barris del Nord (Montjuïc, Pont Major, Sant Ponç, Fontajau i Campdorà). Hi ha també els parents pobres, barris que no en tenen cap, com Montilivi, Vila-Roja Can Gibert del Pla o Germans Sàbat. És curiós que siguin precisament barris obrers els mancats d’aspectes ornamentals i simbòlics. Sembla com si en aquests barris només s’hi haguessin de posar coses pràctiques, infrastructures i equipaments, i que no necessitin elements monumentals. Una contradicció que es pot aplicar a la reconstrucció que es vol fer, entre Sant Narcís i Santa Eugènia, de l’antic Pont del Dimoni, que en principi no es vol que tingui un caràcter monumental, simbòlic, ornamental o de memòria històrica, sinó estrictament pràctic, encara que això suposi haver-hi de fer afegits i mutilacions. [La Vanguardia]

Jaume Fabre és autor, entre altres llibres, de «Girona entre 4 rius»
i de «Guia d’escultures al carrer (Itineraris a peu i amb cotxe)», editats per l’Ajuntament de Girona