Ja hem tornat a la normalitat. Convenia. De moments excepcionals n’hem viscuts tants i tants darrerament que l’avorriment ha esdevingut, per al comú del veïnatge, el bé més preuat al costat de la llibertat, que s’ha de defensar amb fe i valor. Felicitem el nou cartipàs i la nova alcaldessa. Desitgem-los el màxim d’encerts. Tenen els cent dies de consens per davant… endavant.

Pel que fa al que deixem enrere, no puc estar-me d’escriure quatre línies per finiquitar-ho del tot. M’encanten les coincidències. Forçar les casualitats. Esprémer les similituds. Per exemple, el primer alcalde Ballesta també va ser efímer. Per raons dramàticament òbvies. Del 28 de gener al 4 de febrer de 1939, Ballesta, Joan, va ser elegit màxima autoritat local. Treballador dels Químics, ja havia exercit d’alcalde del poble de Palau-sacosta uns anys abans. El va succeir a dit, evidentment, un cop ocupada la capital pels colpistes, Tarrús, Joan. Breu també. Del 6 de febrer al 23 d’octubre d’aquell mateix any. Tres mandats de curta durada; tres contextos diferents; tres històries per als historiadors. El darrer Ballesta, Albert, 53 dies a l’alcaldia, ens deu les seves memòries per esvair càbales. No hi ha pressa. Divuit mesos són una bona data.

A l’extrem oposat pel que fa a la temporalitat, però amb altres elements coincidents, ens veiem obligats a citar el que també va ser regidor de l’Ajuntament de Girona Pluma, Joan. 20 anys d’edil (1991-2011). I així justificar el titular d’aquest articlet. On rauen, doncs, els punts de contacte entre ambdós homes? D’una banda, tots dos varen rebre una Mosca de les que atorguen els periodistes gironins, premiant. Pluma, el 2011. Ballesta, el 2012. Pluma, la borda. Ballesta, la grossa. I d’altra banda i definitiva, tots dos, independentment dels dies d’exercici, s’han acomiadat del seu càrrec de representació democràtica de la mateixa manera: a la francesa. C’est pas bien. Tot i que els veïns del nostre nord diuen, per a la mateixa actitud, marxar a “l’anglesa”. És el que tenen les pàtries! Is not well.

Com sigui que qui va inventar aquesta fórmula gens educada d’escapolir-se plaça del Vi avall sense passar pel saló de plens va ser qui va ser (i ja no hi és) hauríem de convenir que l’acció de no ser allà on toca quan toca per respecte a la ciutadania podem ben bé afirmar que ja és patrimoni cultural de la ciutat. Verbigràcia darrera: “Ballesta fa un Pluma”. Enriquint-nos (el llenguatge).