No puc oblidar aquella foto del Diari de Girona del judici de la Marta i la Doris assegudes al banc de les acusades que retratava amb tanta fidelitat les vergonyes de la Girona del vull però no puc. “Dues dones, davant de la impunitat d’un món parit de mascles (…) Dos caràcters contra la impunitat (…) Dues dones perseguides per rebel·lar-se amb la força del seu cos. Amb l’única arma del seu cos, que per això és d’elles i de ningú més”, llegíem en una més que galeria de Manel Mesquita a eldimoni.com. No puc oblidar l’emoció continguda i digna envoltada de tristor d’aquestes dues dones a mig camí entre la sorpresa i la indignació com si volguessin cantar-nos amb les mirades aquella estrofa del noi de Xàtiva, que fa mig segle ens convidava a dir no, perquè nosaltres no som d’eixe món.Els poders fàctics locals lliuraven un altre combat contra la PAH gironina, genuïnament representada per la Marta i la Doris, convençuts que copet a copet acabarien deixant les coses al seu lloc. Al seu lloc vol dir continuar guanyant diners de manera abusiva, criminal en molts casos, i al marge de la llei que garanteix el dret de tothom a un habitatge digne. Al seu lloc vol dir, també, mantenir la impunitat de la casta gironina, la de sempre i la nova, mirant cap a l’altre costat davant la moral líquida i els lladres amb tratge i corbata. Copet a copet vol dir un judici per aquí, una multa per allà, una detenció injustificable ahir, una expulsió dels dispositius democràtics que blinden la barbàrie del sistema avui, una campanya d’hostilitat i descrèdit, extraordinària i sense límits, permanentment. Per això, no puc oblidar aquella foto.

Qui es mogui no sortirà a la foto

No puc oblidar-la, i em ve a la memòria de tant en tant, per això i per alguna cosa més. Sobretot pel silenci que venia de l’esquerra, on tenim el cor, després de veure aquelles dues dones assegudes al banc de les acusades. No recordo gaires convocatòries, ni manifestos, ni rodes de premsa, ni gestos d’altra mena demanant o oferint solidaritat. No recordo els pronunciaments antirepressius d’altres ocasions de persones rellevants pel seu activisme polític, sindical i social. Sembla que una bona part de l’esquerra havia oblidat -ha oblidat definitivament?- aquelles precises paraules de Simone Weil, en els seus Escrits sobre la guerra: “El que és legítim, vital, essencial, és la lluita eterna dels que obeeixen contra els que manen quan el mecanisme del poder social significa l’aixafament de la dignitat humana per als de sota. Aquesta lluita és eterna perquè els que manen sempre tendeixen, ho sàpiguen o no, a trepitjar la dignitat humana dels de sota…”

Sembla que una bona part de l’esquerra havia oblidat, i no sé si definitivament, que no es pot mirar cap a l’altre costat davant la petició de presó, davant de qualsevol mena de càstig que persegueixi reprimir el legítim, vital, essencial dret a lluitar pacíficament contra l’aixafament de la dignitat humana. Esperançat de mena com sóc, vull creure que això que dic son figuracions meves i que, com manté un bon amic saltenc, tot plegat té una explicació molt més senzilla i coherent: estem en temps d’eleccions… Ull! No d’unes eleccions qualsevol, si no de les primeres eleccions municipals d’aquesta segona transició que rentarà la cara del sistema fent els canvis que calguin per tal que no canviï res d’important.

Als canvis dels reis, dels Rubalcabas, Navarros, Duraneslleidas, etcètera, i les refundacions anunciades -i les no anunciades- hauran de continuar els d’alcaldes i alcaldesses fins que les noves cares ens facin oblidar les velles. Fins que acceptem que l’estafa se’n diu deute i la constitució, la monarquia i la unidad de la nación española són dogmes de fe inamovibles. I diu el meu amic Pere N. Ferrer i Adroher que, en aquest context, les PAH i les Martes i les Doris, són un enrenou que no interessa a ningú, doncs ara cal tranquil·litat i bons aliments i demostrar que l’esquerra pot governar com cal, pactar com cal amb qui calgui i, en definitiva, mantenir el xiringuito… I que, ara, l’esquerra, o una bona part de l’esquerra, ha de preparar les eleccions pensant només en sortir a la foto de grup, caigui qui caigui. Entesos? El meu amic justifica així la desmobilització general de la PAH, la barroera criminalització de la Marta, l’acreditació oficial de la marca virtual PAH Gironès i fins i tot aquest temps malparit que ens nega anar a la platja com els déus manen… És un cas com un cabàs aquest amic meu, oi? Bon agost i Visca Palestina lliure!

Il·lustració musical de l’autor