/Opinió
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dimarts, 28 setembre de 2021 | 3a Època | Edició núm. 14.849 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Campus d'estiu 2008 FOTO: BASMI AKASVAYUCampus d'estiu 2008 FOTO: BASMI AKASVAYU
: : Opinió > Les sitges del Sitjar :: Fermí Sidera | 31·08·2008

L’última cistella del Basmi Akasvayu a Girona

Fermí Sidera |

S’ha acabat. S’ha acabat el bròquil: Girona es queda sense ACB després de vint anys, informava -confirmava- el diari del passat 26 de juliol. No fa pas tant, a la meitat d’aquesta desconcertant singladura del CB Girona amb el vaixell de l’empresa patrocinadora capitanejada per Josep Amat, aquest reclamava l’ampliació del pavelló de Fontajau, per acabar de fer rendible el negoci i que sortissin els números, argumentava… I al final de la temporada el pavelló no s’havia tocat, i a més presentava unes estadístiques d’assistència de públic als partits correctes però no pas sobrades, i els números que sortien dels llibres de comptabilitat eren tots vermells, i d’unes dimensions tan astronòmiques que ningú no ha volgut o no ha pogut assumir-los.

De res no ha servit la campanya espontània de socis i aficionats, majoritàriament joves, portada a terme les últimes setmanes abans de l’anunci fatídic, d’ençà que la trompada es veia a venir; de res haurà servit la fidelitat demostrada pel públic gironí, de totes les comarques, que es retrobava cada quinze dies a Fontajau per fer costat sorollosament al seu equip; de res hauran servit els esforços que diuen que van fer els dirigents perquè no s’arribés a aquest extrem…

I bé: com s’hi ha arribat? ¿Ha sigut per la caiguda del mercat del totxo, al qual pertany l’empresa del patrocinador? Això també es veia que s’acostava. Com s’hi ha arribat, doncs? ¿La causa de tot plegat és el mateix mercat basquetbolístic de l’ACB, desmesuradament inflat -com tots els altres esports d’elit, d’altra banda? Hi ha hagut descura de les institucions, com assegura l’oposició de CiU a l’Ajuntament de la ciutat? Sovint no valorem les coses fins que no les tenim, reflexionava el veterà expresident del club Joaquim Vidal. Ens haurem de fer moltes preguntes sobre què ha passat. I els aficionats a aquest meravellós esport que ens hem quedat amb un pam de nas i muts de la sorpresa voldríem saber les respostes. Em sembla que és el mínim a què tenim dret.

Un parell de reflexions

La fotuda notícia va saltar el dissabte 26 de juliol, hem dit. Doncs tot just el 23, com a jugadors del Basmi Akasvayu vam fer també a Fontajau, al campus d’estiu del CB Girona amb un centenar de nanos de totes les edats, la nostra última cistella.

Ho dic en sentit literal, ja que aquesta haurà sigut l’última activitat pública la temporada 2007-08 del nostre club de bàsquet en cadira de rodes; però també en sentit figurat, perquè lògicament la societat Basmi-Akasvayu ja no continuarà. Arribats en aquest punt, crec que és el moment oportú per donar una petita informació sobre el Basmi i fer un parell de reflexions que la volten amb la persistència dels satèl·lits.

Tot just haver-se acabat la competició, i abans no arribés la dispersió de l’estiu, els jugadors del Basmi ens vam reunir un parell de vegades per parlar del nostre immediat futur, ja que alguns dels nostres jugadors, i dels més decisius, havien donat mostres d’un cert cansament, i ganes de parar una temporadeta, no del tot, però sí del ritme de competició i els sacrificis afegits que comporta, com el dels desplaçaments cada quinze dies, el ritme alt d’entrenaments, el temps de dedicació, etc. Part de l’equip volia continuar la competició de tota manera, però com que l’objectiu de la competició és la victòria, finalment vam decidir no inscriure’ns a la lliga i agafar-nos un any sabàtic, per donar-nos temps a recompondre l’equip amb nous jugadors que s’afegeixin als que s’han quedat amb ganes de continuar. Aquests són els fets, i són ben senzills d’entendre.

Ara bé: aquesta és una realitat particular, la nostra, però quina és la realitat general del bàsquet en cadira de rodes? Aquesta ja és més difícil d’atènyer, de capir amb el cap que ens descansa sobre les espatlles.

Un servidor no entén -per exemple- per què aquest esport no depèn, com una simple variant del bàsquet de peu, de la Federació de bàsquet, sinó d’una Federació d’esports de minusvàlids físics que, a nivell estatal, és d’un decimonònic que tomba d’esquena (n’hi ha prou de fer un cop d’ull a la seva plana web [www.feddf.es], un prodigi de disseny que any darrera any es manté perfectament intacte), encara que ara es digui Federación Española de Deportes de Personas con Discapacidad Física (la correcció política que no falti, això sí, sobretot); d’un funcionament (per dir-ho així) molt i molt peculiar, molt… madrileny; i d’un carpetovetònic portuguès, per dir-ho amb l’expressió planiana, que fa feredat: aquest any vinent a la lliga de primera divisió hi ha desplaçaments a Sant Sebastià, Cantàbria, Astúries, Palència, em penso, i el Ferrol…, i demani!

Són uns viatges llargs i molt cars, que tots els equips s’han d’espavilar per poder-se pagar, ja que les ajudes oficials -en bona part provinents d’una ONCE que cada any tanca més el puny- són escasses, i trobar recursos de patrocinadors particulars és difícil: ho és per a tothom, però encara més en aquest esport, que, tal com està (des)estructurat, està condemnat (autocondemnat) a l’ostracisme, i com a màxim a l’exotisme; i a formar part de tant en tant de l’altruisme de persones i institucions, quan algú se’n recorda de sobte i l’inclou en unes Jornades de conscienciació i/o de solidaritat, posem-hi, de tal o tal escola, ong, universitat o el que sigui…

Ho dic ara i aquí, en fred

Un moment: que ningú pensi que n’estigui fent befa i escarnint. De cap manera: tot al contrari. Si no penséssim així, tant els meus companys d’equip com jo mateix, ens estaríem bé prou d’apuntar-nos a aquesta mena de manifestacions, i en canvi ho fem sempre que se’ns presenta l’ocasió, i amb molt de gust. I més n’hi hagués.

El que estic dient és que, si de mi depengués, canviaria ara mateix totes les jornades de conscienciació per la simple normalitat, només això; és a dir: una lliga oberta a la participació de tothom, discapacitats i no discapacitats. Primer perquè crec que faria molt més a favor de la famosa integració del col·lectiu, però a més a més, i fins i tot per sobre d’aquesta consideració, hi ha la de l’afició esportiva, l’amor pel bàsquet, per dir-ho amb aquestes paraules, si no han de sonar quiques…

Ho dic ara i aquí, en fred, perquè és el que penso. Però ho penso encara més intensament quan ho penso en calent, precisament cada vegada que obrim el bàsquet en cdr a la mainada d’una escola o d’un institut, d’un club de bàsquet de peu, o d’un clínic o un campus de bàsquet, com en aquesta última ocasió a Fontajau, la tercera i quarta setmanes de juliol.

Cada vegada que anem a fer una xerrada sobre el bàsquet assegut, el procés és el mateix: els nanos passen de la indiferència o mitja sorpresa inicial a la curiositat, després a l’interès -i aquí et fan tota mena de preguntes, volen saber tots els detalls de tot-, i després, un cop són dalt de la cadira i han superat el contacte inicial (i alguns una certa aprensió, però que cada vegada es dóna menys, a mesura que es modernitzen els dissenys), descobreixen que aquell vehicle per a discapacitats en realitat és una joguina, és a dir, un vehicle per a jugar, perquè el bàsquet -amb sense cadira i amb cadira- és un esport, és a dir, un joc per divertir-se tot intentant superar el contrari i guanyar el partit.

Si alguns del centenar de nanos que hi havia a la pista central descalçada del pavelló de Fontajau -sense el parquet dels diumenges de glòria-, si a alguns dels nanos, deia, els va quedar al cap aquest missatge, doncs mira, penso que al final aquell (malaguanyat) equipament municipal no haurà tancat una etapa magnífica de la història esportiva de la ciutat d’una manera tan trista com diuen les cròniques oficials.

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic

[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)