/Opinió
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dimecres, 20 octubre de 2021 | 3a Època | Edició núm. 14.871 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

IMATGE: ARXIU MINIMATGE: ARXIU MIN
: : Opinió > Les sitges del Sitjar :: Fermí Sidera | 01·05·2006

L’Aleix transversal tira pel dret

Fermí Sidera |

Sabíem que el català és un idioma que, sentit com ara per la megafonia d’una gran superfície com la de l’aeroport de Barcelona, feia nosa, que podia desorientar el viatger apressat, i que fins i tot podia provocar que algun avió es confongués de pista on aterrar (com que n’hi ha tantes per triar, a l’aeròdrom del Prat…!) i es fotés un pinyo, o fins i tot que s’estavellés en ple vol, si des de la torre de control se li donava alguna instrucció en aquesta llengua tan rara que s’obstinen a parlar quatre gats mal comptats… Sabíem també que no convé que un matrimoni pretengui adoptar una criatura i pujar-la després fent servir aquest idioma en l’àmbit familiar: així ho va fer saber un jutge de la comunitat autònoma espanyola abans coneguda amb el nom ara subversiu de País Valencià a una parella valenciana que volia acollir una criatura asiàtica i educar-la en català… (o era en valencià?, a veure si resultarà que aquesta bonica llengua patrocinada per la dreta blavera també presenta els mateixos inconvenients que l’altra…). Sabíem també que en general és una pèrdua de temps que els nens, els nins i els xiquets es passin la infància aprenent una llengua que només els servirà per parlar-la a casa, quan podrien aprofitar-lo per aprendre una llengua veritablement de cultura, que la parlen i l’han parlat els grans personatges de la història del món mundial, que ha donat tot un segle d’Or i uns quants de plata, que amb ella es pot anar per tot el planeta, ja que la parlen i/o l’entenen trope-cents milions de persones, i que és l’òstia, vaja, resumint. Si no ho fos, no s’entendria que s’hagués estès pertot arreu del món civilitzat i per civilitzar sense cap mena d’imposició: només amb l’entusiasme dels indígenes, que s’han anat rendint successivament, una tribu rere l’altra, als seus irresistibles encants…

Però ve’t aquit, com deien les iaies, que, com en els còmixs de l’Astèrix, en aquesta mena d’Imperi romà rediviu, l’Imperi de l’espanyol, no totes les tribus se sotmeten tan alegrement com això a la musicalitat dels seus cinc sons vocàlics, alegres com campanetes i alhora utilitaris com un Seat 600: hi ha una tribu, situada en el quadrant nord-oriental de la Península Ibèrica, que, tot i no ser en absolut guerrera com la dels gals, sinó més aviat de mena pacífica, apocada, tímida i pactista, i que no ha guanyat mai cap guerra –com els agrada de recordar-l’hi, als orgullosos descendents de l’Imperi on no es ponia mai el sol-, tot i semblar de tan bon dominar, petita i baixa com és, no hi ha manera que s’oblidi d’una vegada per sempre del seu ridícul idioma vernacle i que adopti definitivament l’idioma comú (que per això és comú, conxo!).

Davant de tanta tossuderia, la gent de cultura castellana podria cansar-se d’esperar, al cap de tant de temps d’oferir amistosament aquesta pràctica eina, la llengua comuna, d’insistir amablement –però debades- als catalans que la facin seva. Però no: la causa s’ho val, i amb la fe del missioner, l’obstinació del conqueridor i l’abnegació del pater familias no desistiran mai en el seu intent tenaç fins a la victòria final.

I per si de cas la cosa defallia, la terra de missions també ofereix els seus propis evangelitzadors, amb els seus exòtics trets, que donen tan de colorit als cromos. Catalunya, terra de missió, també produeix plantes d’aquesta mena. Una d’elles, de nom Aleix, o Alejo (quan la distància envers el seu país és més gran), parlamentari a la capital belga, acaba d’aconseguir amb el seu vot, sumat al d’un altre diputat polonès (no pas de la Polònia d’en Toni Soler, sinó de l’altra) i d’un diputat francès, si fa no fa socialista, que la comissió que estudiava si es permetria o no que el català, amb l’euskera i el gallec, fos llengua de comunicació (interna i prou, però ni això) resolgués finalment que no ha lugar, és a dir, que va a ser que no. Amb això, i d’una sola tacada, el diputat i professor atòmic barceloní ha demostrat que la sol·licitud que va fer en el seu moment el Govern espanyol, a través del ministre Moratinos, i res eren la mateixa cosa, que les paraules cofoies d’alguns polítics catalans de la mateixa corda eren pura xerrameca, i que per a alguns desnaturalitzats les llengües no són cap riquesa, ni formen part de la biodiversitat, sinó que són una simple moneda de canvi i un mer símbol de poder (o de falta de poder, com en el cas que ens ocupa).

És lamentable que la fe del convers pugui anar tan enllà que es passi de frenada més que no gosarien els seus propis patrons, i és molt trist que una persona sola pugui fer pagar els seus problemes psicològics, de signe segurament edipià, a tot un poble, i concretament el seu (si sapiguéssim quin és el deute que tenim amb ell potser ho podríem arreglar: algú l’hauria d’analitzar –o de psicoanalitzar-, doncs). Però és així. I probablement aquest i tota la colla d’esquiladors que el secunden coneixen perfectament aquesta sentència del semiòleg francès Roland Barhes: Tots els assassinats legals comencen per robar-li a un home la seva llengua en nom d’una altra llengua

No és estrany, d’altra banda, que aquesta entitat política que s’autoanomena Espanya insisteixi tant –per boca dels seus natius o dels marrans com l’entusiasta Aleix transversal- en les suposades virtuts de tota mena que forneix al castellanoparlant –de naixement o d’adopció- la seva llengua oficial, també autoanomenada llengua espanyola. Perquè, a banda de la llengua, què ha aportat fins avui de veritablement important i positiu al concert de les nacions l’autoanomenada nació espanyola?

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic

[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)