Deixant de banda que potser la proposta inicial de Francesc Ferrer sobre participança realment sí que permetia fomentar la democràcia participativa, el que és innegable és que un cop passada (i triturada) pels òrgans de govern de l’Ajuntament de Girona, la participança comença a rimar perillosament amb la timança.

De mostra, dos botons

La frontissa de Santa Eugènia de Ter i el Pla d’usos de la Devesa. A Santa Eugènia, la visió del procés participatiu va ser tan diametralment oposada entre administrats i administradors que mentre uns es van aixecar de la taula indignats en veient tan fenomenal inutilitat, els altres van córrer, com el gos puçós d’en Piernodoyuna, a buscar una medalla. A les ribes del Güell, la cosa va acabar com el rosari de l’aurora i a hores d’ara els veïns encara no saben què ha passat ni què passarà (s’ha perdut la subvenció del pàrquing?, es continua pensant en enllaçar per sobre de les hortes amb Domeny i l’AP-7?…). Ans al contrari, han estat castigats (per crítics, se suposa) a no tenir més processos. Fa temps que esperen que algú els digui alguna cosa del procés participatiu de la Marfà. Gairebé es podria concloure de manera objectiva que ha estat una experiència frustrant, però hi ha qui defensa que no és poca cosa haver après a dibuixar plànols…

Com que les coses que van malament sempre són susceptibles d’empitjorar, a la Devesa s’ha arribat al súmmum de la timança. En primer lloc, perquè algú va tenir la barra de circumscriure el debat de la Devesa als veïns de la zona, atribuint al parc de la ciutat un valor únicament de districte. En segon lloc, perquè algú va tenir la punyeteria d’incloure el tema del pavelló en un paquet més gros d’usos de l’espai arbrat (com si l’alçada dels fanals i unes quantes tones de ciment fossin el mateix). En tercer lloc, perquè des del primer moment i independentment del que el poble digués a les taules participatives les autoritats han tingut clar fer, sisplau per força, el pavelló (consulti’s la premsa, sisplau). En quart lloc, i això és el més greu, perquè la partipança a la Devesa ha acabat servint pel contrari, segur, que un dia va somniar Francesc Ferrer; ha servit per desactivar l’oposició frontal i activa de la ciutat al pavelló. D’aquesta manera, desactivada i captiva l’oposició veïnal (en algunes reunions eren quatre gats), les autoritats han pogut dir que no han detectat gaire oposició i que això els legitima per fer el pavelló.

La pedagogia i el mètode democràtic en la política sempre són benvinguts; sempre que s’acompanyin, però, de la veu del poble. Deixem-nos d’invents. La veu del poble només es manifesta de dues maneres: cada quatre anys a les urnes i en referèndum ex professo quan un tema ho requereix. Si tan clar té l’Ajuntament que hi ha poca oposició al pavelló, que convoqui un referèndum i mostri els resultats. Tota la resta és foc d’encenalls, menjar per al burro. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES de Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines