La realitat

Ciutadans ha fet el sorpaso, mai un partit catalanofòbic i sortit de la Catalunya profunda, no havia guanyat les eleccions. Ha estat una sorpresa important. Inés Arrimadas ha aconseguit allò que no va aconseguir Alícia Sánchez Camacho: ser la reina, reina por un día, un dia de ilusión. El republicanisme ha guanyat, una altra vegada, Carles Puigdemont, ha guanyat i, Mariano Rajoy, ha perdut.

La realitat és allò que es desgrana durant la nit electoral, el ball de xifres, la mirada estupefacta de membres de partits que havien cregut les enquestes com ara, Miquel Iceta, del PSC. Fa quatre dies que es va ajuntar amb revenants d’Unió Democràtica i amb l’extrema dreta de Societat Civil Catalana (SCC). A veure com se’ls traurà de sobre a partir d’ara. Un home que, després d’haver-se transformat en un Jordi Pujol punt zero, ha donat voltes com una baldufa i sense admetre que, gràcies a ell, s’ha intervingut les institucions catalanes. Amb el 155 i un cop decapitats els adversaris, durant uns dies, ha estat feliç. És un personatge curiós, el qual, mentre perd les bosses tradicionals dels vots del cinturó de Barcelona a favor de la dreta, només es preocupa de seguir i obeir les recriminacions i directrius del PSOE.

Els Comuns diuen que són progressistes i d’esquerra i, el seu cap, Xavier Domènech, malgrat la clatellada, no dimiteix, diu que reflexionarà. Potser ho farà entre la puta al cove o el peix amb la Ramoneta. De vegades, voler sucar massa comporta una sequera impressionant. El seu mentor, Pablo Iglésias, el volia fer ministre. Havia de jugar a primera divisió. L’han enviat a Catalunya per treure-se’l de sobre i aparcar-lo en una autonomia perifèrica. Els Comuns, d’arrel comunista, és producte de la nova política. Xerren del 15-M com si hagués estat el Maig del 1968. S’havien cregut les enquestes: havien de ser xarnera i s’han quedat en un piló de tornillos mal amuntegats i força rovellats.

El dolor del Partit Popular (PP) és fondo, ha quedat al darrere de la CUP. Estan frenats a frec de l’ull del cul del diable. S’ha adonat de l’error: d’haver programat tant ràpid aquestes eleccions. Xavier García Albiol no dimiteix, sap que està en capella i que no trigaran a petar-se’l des de Madrid. Per què no ha votat la presidenta de Catalunya, la Sànchez de Santamaria? No s’havia empadronat? “Por qué, Dios mío, por qué?”

Junts per Catalunya (JxCat) ha aguantat el tipus en contra de tot. Han mostrat que són una força política que es manté arrelada al territori. Esquerra Republicana (ERC) s’havia il·lusionat en superar a Junts pel President. Ha jugat en contra d’uns jugadors que feien servir cartes severament marcades i se n’ha sortit.

A la CUP, la davallada els ha vingut gràcies als seus acòlits, la seva essència ha esdevingut perversa i, potser, rendida al capital. Un cosmos paradoxal. Estar al Parlament i, a l’hora, defensar posar freno a l’acció directe per esdevenir revolucionaris pacifistes, tira a molta gent enrere. El cap visible, Carles Riera, també, hauria de dimitir.

La veritat

Ara comença la segona part de la repressió, recolzada pel rei d’Espanya. L’Estat no oblida i, dia a dia, passaran pels jutjats un munt de gent de tota mena i condició, una tirallonga d’imputats. La repressió legal, la del imperio de la ley és una màquina sòrdida que fa dies que s’ha posat en marxa. I durarà fins que ens trenquin l’esquena. Els republicans, els manifestants, la gent dels Comitès de Defensa de la República (CDR), tots passaran pel sedàs.

La lògica

No existeix. Europa, un cop vistos els resultats de les eleccions plebiscitàries de la dreta, hauria de forçar a l’Estat espanyol a convocar un referèndum. De cop, el PP, s’adona que, encegat en contra dels catalans, ha servit quilos i quilos de carnassa a Ciutadans. Un fet que, enllà, de la convulsió de la colònia, hauria de fer tremolar la cadira de M. Rajoy. El PP, el partit que ara governa Catalunya, ha engreixat al monstre i, el PSOE/PSC, servils, els han ofert els menuts i els peltrucs d’una esquerra que, de tant arrambar-se amb la dreta, per retrobar el nord només els queda la droga. L’unionisme s’ha enfortit, gràcies a el vot útil, que ha començat a devorar les potes toves del trident. Per ase o per bèstia, Catalunya, sempre acaba transformant Espanya. Ara bé, sempre, Catalunya, en surt escaldada.

I a partir d’aquí, pues bueno i adiós!