![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
![]() ![]() ![]() |
|
Avui -17 de juny- acaba el Procés participatiu per decidir els usos de la Devesa, un procés dirigit i viciat des del principi, en paraules del president de l’Associació de Veïns del barri-Devesa, que va presentar ahir -16 de juny- 4.700 signatures contràries a la construcció d’un pavelló al bell mig del parc.
Els processos participatius de la frontissa de de Ter i de la Devesa han mostrat i demostrat, entre els ciutadans, que els invents i les fantasies estan bé entre els jocs escolars i els entorns mediàtics, però que en els afers polítics d’una certa envergadura són un autèntic foc d’encenalls: quan comencen sembla qui sap què, però la il·lusió s’esvaeix ràpidament. Però no només: fa tota la impressió que la participança, com a instrument de participació ciutadana que havia de venir a revolucionar la democràcia local, no només no funciona sinó que cansa.
Cansa adonar-se de la distància que hi ha entre allò que aparenta i allò que de debò és; cansa tenir la sensació d’acontentament i pacificació popular que amaga; cansen, sobretot, els errors democràtics que entronitza. És un error creure que hi ha una tercera via de participació democràtica a part de les dues formes tradicionals: el vot a les urnes i la protesta al carrer. Cansa tant perquè s’intueix que la via de la participança vol aigualir, suplantar, amortir, la protesta al carrer: Si tens alguna cosa a dir, fes-ho a la taula d’usos, Això ho havies d’haver exposat a la ponència de costums, etc. Com si els ciutadans haguessin d’estar permanent al servei dels fòrums que organitza qui els mana, governa i dirigeix. La protesta al carrer conté valors absolutament indefugibles i essencials de la democràcia: l’espontaneïtat, la reivindicació, la indignació contra les vel·leïtats del poder. La participança, tal com s’ha mostrat fins ara a Girona, pretén suplantar la dissidència amb l’assimilació i la fagocitosi.
Això és així fins al punt que els redactors municipals de l’informe són capaços d’arribar a la conclusió que respecte al pavelló (la resta dels temes són fàcilment acordables) hi ha hagut dues postures entre els participants en el procés: els qui en una primera reunió van dir que sí per majoria; i els qui van dir que no quan no tocava. I són capaços d’elevar aquestes dades a categoria absoluta: la ciutat està dividida respecte al pavelló. La qual cosa posarà en safata de plata a les autoritats la necessitat de decidir en la línia del que havien previst: pavelló sí, malgrat l’oposició. I això és una fal·làcia perquè aquí no hi ha hagut consulta democràtica. El procés participatiu no ha buscat saber l’opinió dels ciutadans i ciutadanes, sinó convèncer-los del que pensa l’Ajuntament. Això no és democràcia; democràcia és convocar un referèndum a la ciutat sobre la ubicació o no d’un pavelló a la Devesa. La resta són invents del poder que ja cansen. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]
Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES
i coautor del llibre IFP 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines