Hi ha qui diu i, amb coneixement, que la Terra, la vida i l’evolució d’aquest organisme està inserit en coordenades universals, lleis físiques que, tot i que la ciència cada vegada les entengui més, mantenen una vida pròpia. Aquesta vida l’obviem i ens sembla aliena. Els individus que davallem damunt l’escorça de la Terra, que intentem descobrir l’ADN d’un fenomen aclaparador i geològic: multitud de persones que rasquem damunt la Terra cercant Déu, el fet és que no hi ha sortida, perquè és la Terra qui decideix el seu destí.

En poc temps, ens hem trobat al davant d’un fet inqüestionable: la nostra fragilitat, la vulnerabilitat humana -Haití, Xile, Catalunya, Turquia- respecte del món que ens ha parit -la Terra no és una mare, mai no ho ha estat-; la Terra no és ni favorable ni tampoc destructora, fa allò que ha de fer, no té sentiments ni tampoc ha tingut mai en compte l’etnocentrisme humà.

Arran de terra, però, i en un moment que els humans catalans, a banda d’haver vist moltes coses, hem vist caure el nostre feixisme i l’imperi soviètic, hem vist com al cap de poc, també, queia l’imperi capitalista i, enlloc no hi hem trobat refugi, perquè tots estaven fonamentats amb la mentida i la manipulació de les masses. A més, també hem vist i, sense anar a Orió o a les portes de Tanhaússer -galàxies enllà-, com la nostra civilització està construïda a partir d’una sola energia, una feblesa tecnològica, l’electricitat, i que, quan aquesta falla, tot s’ensorra.

S’acaba l’aigua, s’acaben les comunicacions, milers de persones queden atrapades al territori del no-res i s’esllavissa tot allò que sustentava la nostra fermesa vivencial. L’experiència ens mostra que tota cultura té data de caducitat, res no és perenne perquè -i de cop- passem a viure gairebé com a l’Edat Mitjana. La Terra, mentrestant, va a la seva, està viva, malgrat nosaltres.

Jordi Arbonès (Nif) per a eldimoni.com

:: PEP ARMENGOL > Obres a la central de Vilanna