En el que va de setmana m’ha semblat trobar-me a Josep Paulí un pilot de vegades. Per la carretera de Santa Eugènia davant del Forn Boix, pel Mercadal a prop de la seva feina, a Garrigoles escoltant Jaume Sisa, a la pujada de la Mercè tot baixant, al carrer Nou tot comprant, a Salt… Ja se que es tracta d’un miratge i no d’una llicència poètica, però a aquesta conclusió hi arribo un segon després del primer impacte visual trampós. Faig el gest per saludar-lo -ens adrecem en la distància un somriure- i em preparo per rebre d’ell una conversa agradable, un comentari afilat, un posat murri, una anàlisi punyent, un bri de música, un safareig sobre la Diputació o sobre algun personatge amb poltrona als ajuntaments dels que en som propers… Sempre em resulta reconfortant fer-la petar amb Paulí, ni que sigui un instant.

Quan em va demanar els meus calçotets per exposar-los, juntament amb vint-i-dos més i una calça, a l’altell de la llibreria El Setè Cel de Salt, el 1983, m’ho vaig passar de conya. De la mateixa manera que, anteriorment, havia xalat quan Paulí va tenir la brillant idea de batejar amb el títol de la mítica cançó galàctica la seva botiga (em reconec també un fervent ‘setecelista’) i de provocar-nos amb la rúbrica de la mateixa: «Llibreters des de 1980» imprès a tota la difusió que en feia. Tenia gràcia aquest joc amb el temps lineal, que vist avui sumaria ja més d’un quart de segle. El 1981 sortien al carrer els primers números del periòdic El Dimoni de Santa Eugènia de Ter, en plena campanya efervescent per la independència de Salt, i ens calia un corresponsal especial al municipi veí de Santa Eugènia, Paulí no es va fer de pregar. La condició que va posar va ser la de signar les seves cròniques saltenques amb el pseudònim de Fomà Fomic. I així va ser. Fomà Fomic és el nom d’un personatge de Dostoiewsky, que -diuen- de tan orgullós com era semblava tímid. El que arribaria a ser regidor del seu poble i tinent d’alcalde d’Hisenda (1991-1999) ja apuntava idees en El Dimoni sobre el que ha de ser una gestió municipal progressista i propera:

«(…) Per bé que la independència de Salt és una fita en si mateixa pel que representa de retorn al poble d’allò que li fou arrabassat de forma dictatorial, la independència de Salt no és més que l’inici del camí que ha de portar a una àmplia descentralització de la ciutat de Girona i a un reconeixement explícit de què les annexions que successivament s’han dut a cap: Santa Eugènia, Palau, Salt i Sarrià, han estat un intent fallit d’eficàcia administrativa i que cal el seu replantejament en el marc de municipis independents dins de l’àrea urbana d’influència de la ciutat de Girona.» [03·1981 · El Dimoni (núm. 2)]

Tornant de la parròquia de Sant Cugat, dijous passat, em diu la Pepa Bouis que Josep estava a punt de venir-se a viure darrera de la Rodona de Santa Eugènia, en uns habitatges que tenen l’entrada davant del petit forat enreixat triangular que permet encara escoltar i veure el pas de la sèquia Monar, al costat de l’Escola d’Hostaleria, com si el rec fos l’artèria vital que ens porta i uneix… hauríem estat veïns!

Aquests dies, he saludat a totes les senyores rosses que m’he anat trobant pel camí amb la il·lusa intenció de fer-me el trobadís amb en Paulí.

:: QUIM CURBET
> Sobre la memòria, la realitat i altres utopies
:: XEVI PLANAS
> Josep Paulí
:: GUILLEM TERRIBAS
> Josep Paulí, el llibreter tranquil
:: TONI STRUBELL
> En record de Josep Paulí
:: PEPA BOUIS
> Un xiprer al Setè Cel
:: DOLORS VIDAL
> Rosses sense història
:: XAVIER COROMINAS
> «Adéu»