“Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans, he amat la meva filla, he amat la meva dona, he amat el meu ofici, he amat la meva casa, he amat el meu carrer, com he amat el meu poble i he amat la meva pàtria; he amat la meva vida, he amat les gents anònimes, he amat totes les coses, he pecat molt, Senyor, he sofert molt, Senyor. He amat la mort perquè ella m’ha fet amar molt més”.

Aquests són uns versos del poeta valencià Vicent Andrés, quan els vaig escoltar em van recordar tant a tu amic meu. Fa dies que estic rumiant en que podria dir-te, però tan sols recordo el dia en que ens vas deixar i fa just un any, un any sense veure’t pels carrers, sense poder escoltar-te… i em pregunto, com es supera perdre a les persones que estimes? Suposo que és una pregunta amb una resposta inexistent o jo no he sabut trobar-la.

Els dies han passat com raigs de sol que cremen, amb un buit al cor per haver perdut a una gran persona i no hi ha cap dels teus alumnes que no et recordem i de fet crec que et sentiries molt orgullós de saber que d’aquí unes setmanes la teva última generació d’alumnes es graduen, i es graduen recordant-te amic meu. M’agradaria poder trobar-te pels carrers de la nostra meravellosa ciutat, on pots sentir com el vent suau bufa i amb els rajos del sol toquen la teva pell, provocant unes ganes de viure… les ganes i l’energia que mai vas deixar de mostrar i sentir, estimar és l’últim que vas deixar de fer.

Tens tota la raó al dir que estimar és l’única cosa que paga la pena de viure, fins aviat amic.