/Opinió
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dimarts, 28 setembre de 2021 | 3a Època | Edició núm. 14.849 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

FOTO: MINFOTO: MIN
: : Opinió > Les sitges del Sitjar :: Fermí Sidera | 01·06·2008

Entrem a la casa del Senyor (a Anglès), si podem

Fermí Sidera |

El 26 de maig -dilluns- vam anar a Anglès, a l’enterrament del pare d’un bon amic nostre. Vaig rebre la notícia aquell mateix dia, amb el temps just per anar-hi, i encara me’n va faltar, perquè l’església és al barri antic, i no és fàcil trobar-hi aparcament. Finalment vaig poder deixar el carro a la mateixa plaça del Castell, davant la casa de la vila, però vaig arribar al temple parroquial amb uns minuts de retard. Tothom ja era dins, menys els treballadors de la funerària i un parell de persones més que conversaven sense aixecar la veu. I allà fora em vaig quedar, i no pas perquè no volgués entrar i afegir-me amb els altres parroquians a la cerimònia, sinó perquè no vaig poder: a l’entrada principal del temple hi ha els tres escalons -compant-hi el llindar- que es veuen a la foto i que, a causa de la força de la gravetat, són insuperables per a algú, com jo mateix, que vagi amb cadira de rodes (i no sigui un Superheroi, i jo no en sóc pas, ara per ara).

Podria haver demanat ajuda a alguna de les persones que deia, sí, però no ho vaig fer. I ells tampoc me la van oferir, però si ho haguessin fet l’hauria declinat. Potser sóc un torrapipes, potser sí, però em va emprenyar veure que tot aquell sector de la vila, que feia força temps que no trepitjava, ha estat reformat de dalt a baix, i des d’un punt de vista estètic de manera força aconseguida, crec, i en canvi no s’ha pensat en l’adequació de l’obra nova a aquests petits vehicles amb rodes que utilitzen els minus, els nens petits i els avis, sols o impulsats per personal d’ajuda, companys o pares i mares, tant se val.

¿Com és possible que unes obres públiques, que duren sovint setmanes senceres, i a la vista de tothom, s’executin sense tenir en compte aquestes exigències d’ús tan elementals? Com pot ser que ningú se’n recordi de la gent -minoritària, però real: persones humanes de carn i ossos- que no van a peu perquè no poden caminar com tothom? I com s’entén que a aquestes altures de la pel·lícula es pugui ignorar -conscientment o inconscientment, que no sé què és pitjor- que a Catalunya hi ha un Codi d’Accessibilitat en vigor des de 1991 i d’obligat compliment d’ençà de l’any 2006, i que penalitza -teòricament- aquesta mena de mancances? I com s’explica que els qui es passen aquesta llei pel folre siguin els mateixos servidors de l’administració pública?
I l’Església, que representa que està al costat dels pobres i desvalguts, què hi diu? Les portes del temple, de la casa del Senyor, són obertes per a tothom sí o no?

A vegades, tractant-se de monuments antics i de valor artístic, certes obres de reforma hi són prohibitives, si es vol respectar, com pertoca, la integritat de l’edifici, això queda clar. I de vegades és la insuficiència d’espai que fa impossible tocar-hi res, per molta imaginació que puguin tenir els arquitectes o arquitectes tècnics. Però cap d’aquestes condicions es dóna en el cas que estem retratant: aquí hi ha espai de sobres, i de cap manera una rampa lateral, adossada a la paret, enlletgiria l’espai, per a res. I això ni a la façana principal ni, molt menys encara, a la façana lateral, on la mica de placeta que hi fa el carrer que baixa del castell donaria més joc i tot que a la part de davant.

Fa uns anys, a propòsit d’una qüestió semblant sorgida en un altre temple parroquial proper, i tractada des de les planes de la (malaguanyada) revista comarcal Pels Pèls, un mossèn amb qui enraonàvem sobre aquest tema ens va deixar anar aquest argument, a falta d’altres de millors: «Així [amb l’existència de barreres arquitectòniques per anar a missa] es dóna ocasió a la gent de fer una bona obra»… Em sembla que no calen comentaris.

N’hi ha un, però, que crec que sí que val la pena fer-lo, aquí i arreu, tantes vegades com calgui, perquè és definitiu: del que es tracta, allò que volem els que anem en cadira de rodes, no és que la gent ens ajudi, sinó que no ens calgui l’ajuda de ningú, que no n’hi hagi necessitat. Aquest és el pinyol de la qüestió. Quan hi hàgim arribat, estarem començant a anar bé.

PS: Demano disculpes a l’amic Carles per aquesta deriva del meu comentari cap a un problema en realitat ben prosaic. Però també he de dir que és una cosa que ens passa sovint: aquestes emprenyadores xorrades, que ja no haurien ni d’existir, ens distreuen de les qüestions veritablement importants.

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic

[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)