La caiguda del govern d’Espanya ha vingut acompanyada amb la dimissió del líder del partit Mariano Rajoy. Acostuma a passar que els polítics només dimiteixen quan es troben severament acorralats. També és habitual que, a qui se’l fa fora, digui que se’n va. Al PP, qui és molt aplaudit acaba rodolant cap el marge de la història -el famós abrazo Mariano donat no fa gaire a Cristina Cifuentes-. Aplaudir a un polític amb vehemència és una acció carregada de futur. Unes vegades impulsa l’ego, caps de vena i terminacions nervioses a cimes importants i, unes altres, comporta l’oblit imminent. La mecànica que dissenya l’oblit és coneguda: la pitjor sentència per alguns polítics. La moció de censura al Parlament Espanyol ha tombat un govern nascut de la idea funcionarial del món. I també del mantra de la justícia ho decidirà. Ha estat una sentència judicial allò que ha encès la metxa del barril que ha fet explotar al govern. Hi ha hagut, també, una altra qüestió: els partits republicans catalans que han sigut decisius a l’hora de visualitzar l’enfonsament de Rajoy. Representa que el PNB n’és el culpable i damunt d’ell i dels bascos cauran les set plagues d’Egipte conegudes i, després, les vint-i-pico que encara no tenen nom. Als catalans, la ira de Déu, no ens impressiona, fa temps que se’ns acusa de ser una societat malalta que cal desinfectar o, simplement, fumigar -plaga-. Sigui com sigui, la realitat, de vegades, agafa camins morrallers i plens d’entrebancs i, que, qui va en contra de Catalunya, per ase o per bèstia -en aquest cas, gràcies als dos animals- tard o aviat se n’ha de penedir.

L’enfonsament és real i tufeja -surt a la televisió- i ningú no coneix ni tampoc s’atreveix a aventurar quan tocarà fondo. Al capdavall, allò que havia començat com una partida d’escacs -poc lluïda i amb un jugador que tenia dues reines, tres torres i un exercit de peons embarcats al port de Barcelona- ha acabat en sec i gràcies a l’efecte dòmino. Fitxes que cauen una rere l’altre cap a les profunditats del cuc de cuc on rau la fi dels dies coneguts.

Salvese quien pueda!
Los funcionarios primero!