/Opinió
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dimecres, 20 octubre de 2021 | 3a Època | Edició núm. 14.871 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Pau Gasol, l'heroi del basquetbol espanyol, caracteritzat
com a SuperPow rojigualdo, disposat a salvar Espanya de
la desintegració IMATGE: MINPau Gasol, l'heroi del basquetbol espanyol, caracteritzat com a SuperPow rojigualdo, disposat a salvar Espanya de la desintegració IMATGE: MIN
: : Opinió > Les sitges del Sitjar :: Fermí Sidera | 01·09·2006

En Cex, en Gasol & el rock’n’rol

Fermí Sidera |

La selección de futbol -tot i l’aportació dels esforçats Savi, Cex, Luis Garcia i Puyol- no es menja un quico, però sí la de basquetbol. Ja ho va dir en Pepu: Us haureu d’apendre la parauleta!, als 100.000 ciutadans entusiastes reunits a Madrid per aclamar embadalits els nous herois de la cosa, uns nois llargs com un sant Pau: sant Pau Gasol, fill de Sant Boi i el més heroi, que ell tot sol amb quatre més va fer la gran proesa: quedar campions del món de bàsquet, un esport mig desconegut fins ara pel gran públic en territori espanyol, on semblava que la fúria i el geni de la raça s’encarnaven únicament i exclusivament en els onze titulars de la selección de todos, i que tot altre esport que no fos el fúmbol o balompié era suspecte com a mínim de ser una mariconada (excepte potser el tennis, que amb l’Armada Invencible, tot i ser composta bàsicament per jugadors catalans -per variar-, va donar uns bons rèdits nacionalistes a la causa).

Bé, doncs farem com les càmeres de la Sexta aquesta quinzena d’agost i centrarem la nostra atenció en la figura de sant Pau Gasol, que com el seu homònim de l’Evangeli ha patit, camí de Tòquio, una mena de caiguda del cavall que li ha fet veure de cop i volta les coses clares: la seva conversió a la causa espanyolista ha sigut radical, total, definitiva, sense retorn al passat camperol i provincià al qual l’havien destinat els seus orígens familiars. Es pot entendre que un noi jove que havia fet el salt de la muntanya de Sant Ramon de la seva vila natal a les planes de Memphis, EUA, es desorientés un xic, tenint de sobte al seu davant uns horitzons tan infinits. Però el xoc devia ser a la tornada: el petit país de les seves arrels li devia semblar molt estret, i ser icona d’una TV3 tan modesta i poca cosa era un conyàs que no valia la pena, segurament -en les entrevistes amb en Jordi Robirosa només li faltava badallar-, de manera que el periple estiuenc per l’Imperi del Sol Naixent li va donar la perspectiva correcta de les coses, es veu, i va aprofitar per donar a conèixer al món, via premsa de Madrid, la capital de l’Imperi on Mai no es Ponia el Sol, la seva nova fe imperialista: La selección española es la nuestra de siempre y no sé qué repercusión podría tener una situación tan delicada para todos: que un trocito que forma parte de España se quisiera independizar o tener una selección. I el noi de Sant Boi aconsella tot seguit que Espanya, que segons ell s’està trossejant, o desmembrant, com diuen els de la dretona castissa, por arriba, por abajo y desde todos los puntos (…), tiene que mantenerse conjunta y fuerte como país… El text reproduït ja parla sol, però em permeto afegir-hi uns petits comentaris impertinents.

Primer: el boy de Sant Boi no s’ha assabentat encara que els Estats Units és un país compost de diferents Estats tanmateix units, de manera que són un país conjuntat i fort, sense necessitat que un d’ells estigui tot el dia proclamant que és el més guapo i ben plantat i que obligui els altres a esborrar-se, a ningunejar-se i a humiliar-se contínuament. Confederació és una paraula estranya a Espanya, però no als EUA, on viu i treballa el nostre convers…

Segon: aquest trocito que forma parte de España resulta que es basta per abastar-se ell sol i abastar a més a més Espanya entera, i completament gratis, és a dir, sense rebre res a canvi -a part de quatre insults, vuit escopinades i un fotimer de greuges de tota mena pel favor dispensat-, i això tant a nivell econòmic com esportiu. Si no és completament curt de vista, l’amic Pau, es devia adonar que en l’esquadra espanyola hi havia cinc catalans: ell i el seu germà Marc, en Navarro, en Rudy i en Mumbrú, i que un grapat dels partits que va guanyar la fotuda selecció va ser gràcies a ells, i que sense ells la refotuda selecció no s’hauria emportat un comí de l’Eldorado japonès.

Tercer: a aquest trocito de España ningú li ha preguntat mai si li venia de gust formar-ne part, sinó al contrari, hi és a dins per força, i concretament per la força de les armes espanyoles, que contràriament al que van fer a Cuba davant les armes més fortes dels Estats Units, en el cas de Catalunya van guanyar la guerra i van imposar-se, i van imposar-li com a càstig ser d’Espanya, a aquest trosset d’Europa que vivia molt tranquil i autosuficient, sense ella…

Quart: de les paraules de l’heroi de Sant Boi s’infereix que considera al mateix nivell, pel que fa a Catalunya, tenir una selecció pròpia que independitzar-se d’Espanya. Sembla que no caldria, la independència, per tenir combinats nacionals: l’existència incontestable de les seleccions d’Escòcia, Gal·les, Irlanda del Nord i unes quantes més que hi ha al planeta ho confirma. Però bé, si ell ho diu, en prenem nota. Perquè això també es pot agafar per l’altre costat: mentre no deixem de ser un trocito de país per passar a ser un país sencer, mentre no siguem independents, aquesta gent, els del trozo grande (y libre), no ens deixaran ser ningú tampoc en l’esport internacional…

Cinquè: ítem més, la selección española es la nuestra de siempre, sí, perquè mai ha deixat als catalans cap possibilitat de tenir-ne d’altra. Hi ha alguna altra raó que jo no sàpiga, estimat excompatriota?

Sisè: és cert que el país de naixement, igual que la mare, no es pot triar, i que en canvi sí que es pot triar el país d’adopció -encara que sigui un país virtual-, de la mateixa manera que es poden triar els amics. Però també és cert que hi ha amistats perilloses, i algunes fins i tot poden ser verinoses. L’amic Pau ho pot descobrir llegint -a Viquipèdia mateix- l’entrada Síndrome d’Estocolm

I parlant de descobrir, aquest exitàs dels Juvenils d’Or que s’han fet de més or encara fent el seu agost al Japó, i les consegüents manifestacions multitudinàries d’alegria desbordada per places i carrers del Regne borbó, coronades amb l’ultrasònic premi Príncipe de Asturias que el marquès de Samaranch els ha notificat que rebrien en breu, demostra un cop més com és de cert el vell axioma, que ara toca aplicar al basquetbol: res de res no existeix fins que Espanya no ho descobreix.

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic

[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)