El passat 28 de febrer va tenir lloc a la Llibreria 22 la presentació de la novel·la d’Eduardo Mendoza Riña de gatos, guanyadora de l’últim Premi Planeta. Va presentar l’acte Josep Maria Fonalleras.

Anthony Whitelands, crítc d’art, arriba a Madrid el març de 1936 amb l’encàrrec de comprovar l’autenticitat d’un quadre. Les diverses situacions en què es veu immers el protagonista presenten la societat convulsa dels mesos anteriors a la Guerra Civil, tot sota el prisma de l’humor característic d’Eduardo Mendoza.

La novel·la està ambientada a Madrid, el març de 1936. L’autor va expressar la seva intenció de no parlar de la Guerra Civil, sobre la qual s’ha escrit molt, sinó de mostrar l’ambient previ a l’esclat del conflicte. Madrid era una de les ciutats europees més interessants; hi havia gent de tot arreu i una intensa activitat cultural. La ciutat era, a més, el centre d’atenció d’Europa, perquè allò que passés a Espanya en aquells moments, passaria després a l’escenari europeu, amb la Segona Guerra Mundial.

Pel que fa a la gènesi de la novel·la, Mendoza va parlar de l’interès que en un moment determinat va sentir per la figura de José Antonio Primo de Rivera. El 2003 es va complir el centenari del seu naixement. Només un diari li va dedicar una nota, breu. En canvi, durant molts anys, totes les ciutats espanyoles li tenien dedicat un carrer important i el seu retrat era a tots els llocs oficials. Investigant sobre aquesta figura, va descobrir que José Antonio va ser un personatge intrascendent. El mite va sorgir per la seva mort als trenta-tres anys, que li va conferir un cert caràcter de màrtir, i per la utilització que Franco va fer de la seva figura per cobrir el règim amb una aureola de mitologia.

Un altre aspecte de l’obra destacat per l’autor és la figura de Velázquez; els seus quadres, molt presents i meravellosament descrits a la novel·la, li van interessar perquè Velázquez pintava personatges quotidians, i el seu és el testimoni del segle XVII que a nosaltres ens ha arribat.

Però hi ha un quadre que, a més de ser molt important en la trama de l’obra, és una metàfora de la novel·la: La mort d’Acteó, de Tiziano. Segons la llegenda, Acteó va veure Diana mentre es banyava, raó per la qual la deessa el va castigar convertint-lo en cérvol, devorat després pels gossos. L’escena que mostra el quadre correspon al moment abans de produir-se la metamorfosi, i abans que Diana dispari: abans que es produeixi allò que ha de passar. De la mateixa manera, la novel·la presenta els fets durant els mesos anteriors a la Guerra Civil, quan allò que és inevitable està a punt de produir-se.

«Els mil i pico» entrevista Eduardo Mendoza

Al començament del llibre, hi ha una cita d’Ortega y Gasset: “Pertenece a la extraña condición humana que toda vida podía haber sido distinta de la que fue”

– Només els humans tenim aquesta capacitat.

El protagonista repeteix al llarg de l’obra que ell és neutral perquè és estranger, però els fets el fan anar d’un costat a l’altre. Els grans esdeveniments es deuen a la casualitat, i no a un gran destí trascendent?

– Totes les coses passen per algun motiu. Hi ha un fet desencadenant que fa que passin en un moment determinat, però si no hagués estat en aquell moment, hauria passat més tard. En el cas de la Guerra Civil, alguns polítics pensaven que potser es podria evitar, que es podria arribar a determinats acords, però no va ser així.

La pintura de Velázquez és molt present a la novel·la. El quadre Don Juan de Austria és el primer del qual es parla i està descrit amb molta precisió. És per algun motiu?

– És com un mirall del protagonista. El protagonista se sent com el personatge del quadre.

L’humor, sempre present a la seva obra, és una manera sana de mirar la realitat?

– És molt propi de mi. Jo sóc així, de sempre. Hi ha qui és tràgic, s’ho mira tot de manera tràgica. Hi ha gent que veu alguna cosa que passa al carrer i diu “quina desgràcia”… Jo veig el mateix però ho explico d’una altra manera.

Els refranys són molt presents en els diàlegs. Els personatges justifiquen les grans afirmacions amb un refrany

– He volgut mostrar una època tal com era. Abans la gent utilitzava molt els refranys. Quan jo era petit, els refranys es feien servir molt: en castellà, en català, tothom explicava les coses amb refranys. Ara no es fan servir. Els joves ja no els entenen.

Pilar Jiménez és membre del Consell de comunicació d’eldimoni.com/elsmilipico