/Opinió
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dimecres, 20 octubre de 2021 | 3a Època | Edició núm. 14.871 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

IMATGE: ARXIU MINIMATGE: ARXIU MIN
: : Opinió > Les sitges del Sitjar :: Fermí Sidera | 01·10·2005

Els gossos borden

Fermí Sidera |

Ladran? Luego cabalgamos, amigo Sancho», li va dir el Quixot al seu escuder una nit que anaven tirant pels camins manxecs, al seu aire, enmig dels lladrucs dels gossos, amb aquells clapits ressonant en la foscor que tant podien ser per avisar l’amo d’un possible perill com per conjurar la pròpia por de l’animal, que respondria instintivament a l’eventual amenaça amb una expressió d’agressivitat…

Semblantment, des que el quadripartit cavalca amb el projecte de l’Estatut enllestit, se senten arreu de l’ancha Castilla les exclamacions dels no-nacionalistes espanyols, que –sense voler-los comparar amb tan noble animal- recorden els lladrucs dels gossos del Quixot: amb una barreja de por, o pànic, i de ràbia, abans fins i tot de saber quines intencions porten els cavallers del PSC, CiU, ERC i ICV, que ells confonen amb els quatre genets de l’Apocalipsi, borden amb un desesper infinit, amb una fúria animal, i convoquen tota la gossada de 700.000 fidels, en el cas dels ultraespanyolistes del PP, que vagin arreu d’Espanya, com uns apòstols redivius, a escampar la mala nova: «Els catalans volen trinxar Espanya, emportar-se’n la part del lleó i deixar-nos a l’estacada i amb el cul enlaire! Impedim-els-ho! Todos a una, como Fuenteovejuna!»

El possibilisme del llarg període de govern convergent, en certa manera hereu del breu regnat de l’avi Tarradellas, ens va acostumar a una política que prioritzava el bon rotllo amb els que tenien la clau de la caixa, el poder, és a dir, amb Madrid: oposició sí, reclamar sí, però sense ofendre, sense trepitjar ulls de poll, evitar sobretot que a Madrid s’enfadessin, no fos cas que, com han fet tantes vegades, decidissin desfogar la mala llet del brau toro que porten a dins maltractant la vaca lletera catalana…

I tanmateix, malgrat aquesta preocupació obsessiva perquè la imatge de Catalunya a Espanya fos bona, les estadístiques demostraven, tossudament, que a pesar de tots els esforços, els catalans no acabàvem de caure simpàtics a aquella gent tan noble i tan ufana que guarden la clau de la caixa on guarden els (nostres) diners…

Ja seria hora de fer un tomb, i que amb el canvi de govern que hi ha hagut al país es canviés també aquesta mentalitat. Nosaltres a aquell poble tan guerrer no li devem res, i en canvi ells ens deuen (a banda d’una muntanya de calés que ja no recuperarem mai) un munt de disculpes per anys i panys de comportament xenòfob i etnicida, pel robatori sistemàtic a què ens han sotmès i per les mentides amb què han sostingut tot el muntatge. I per molt forat que hagi fet aquesta ficció, aquest negoci fraudulent que en diuen Espanya, ens hem de convèncer que ells no són ningú per dir-nos qui som, què som i cap on hem d’anar, i amb qui. Catalunya, els catalans, ja som prou grans per saber què ens convé, i ningú ens ha de venir a ensenyar a caminar, que és una cosa que ja fèiem sols abans que apareguessin ells i la seva suposada missió divina de convertir-nos en espanyols (de peatge, però).

Aquests dies, amb l’aprovació del nou Estatut s’està fent patent com mai que ens odien tant, amb una ràbia tan irracional, tan de pinyó fix, que la seva forassenyada tírria s’ha tornat exactament la pedra de toc, la indicació precisa del que ens convé fer: allò que els emprenya és just el mateix que ens va bé a nosaltres; si alguna cosa els molesta, vol dir que ens afavoreix; si lladren, vol dir que cavalquem (i viceversa: si aplaudeixen, malament rai…). No falla: estem tan contraposats, se’ns posen tan de cul, que han arribat a un punt que no conceben la seva existència sense la nostra negació, la nostra desaparició com a poble. No saben ocupar un lloc al nostre costat, al costat de ningú: només saben estar a sobre, viure a l’esquena del veí. Per a ells no som companys de viatge: som galiots. I funcionen com l’arbre d’eucaliptus, que amb l’acidesa de les seves fulles mortes mata tota la vida al seu voltant, tota la vegetació que li pogués fer ombra. Tenen tan clar (més que molts catalans) que som un altre país, que no permeten que cap plançó nascut a Catalunya creixi, no fos cas que li arribés a fer la competència: ni Estatut, ni confederació, ni federació, ni asimetries, ni res de res. Només la seva única, indivisible Espanya castellana. Fixem-nos que han sigut precisament ells els que han vist l’Estatut Català com el germen d’un futur Estat Català. Perquè saben perfectament que ja l’havíem tingut, l’Estat, fins que un mal dia ells ens el van arrabassar; i saben com els ha costat i com els costa, d’amagar tot un país sota l’estora, per molt hàbil i experimentat que se sigui en el maneig de l’escombra. «Escolta, Espanya», va dir el poeta Maragall. «Escolta, Espanya», ha dit el seu nét. «Aquest Estatut no és cap declaració d’independència», els acaba de dir l’independentista president del Parlament de Catalunya. Però els gossos quan borden no escolten. I al final aconseguiran que Catalunya –tots a l’una!– s’afarti de tant de lladruc i -tant per tant, sabates grosses- decideixi, efectivament, partir peres amb un company tan carcamal i tan insuportable i anar-se’n a viure sola.

Txascarrillo de Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar i col·laborador de la revista La Farga de Salt
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)