El Basmi Akasvayu, al MerCATaventura de Salt

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

El passat mes de juny uns quants dels jugadors del Basmi Akasvayu vam participar en el MerCATaventura de Salt 2008, la fira de l’esport d’aventura i de la natura que organitzava, per novena vegada consecutiva, l’Ajuntament de Salt, i que va tenir lloc entre els dies 2 i 15 en diferents espais, uns fora vila, com el Pla dels Socs, a tocar de les Deveses, el mateix riu Ter -on es fa una trepidant prova de ràfting, a sota Susqueda, i que aquest any es va aprofitar per sumar-se a les reivindicacions que darrerament sovintegen més que mai per reclamar el cabal mínim ecològic pel riu gironí- i els voltants de la població -senderisme, BTT, excursionisme, parapent, equitació-, i d’altres en zona urbana, com les pistes poliesportives de l’Era de Cal Cigarro, l’ampla esplanada oberta que es troba entre el Pavelló i la Piscina municipals i el centre comercial Espai Gironès.

Entre moltes altres modalitats esportives, doncs, com ara futbol infantil, tir amb arc, bowling, bitlles catalanes -una altra novetat d’enguany-, hoquei patins i esports del motor -concentrats en l’anomenat Motorshow-, a més de les esmentades, en aquesta edició del MerCATaventura la regidoria d’Esports de l’Ajuntament saltenc, conjuntament amb l’associació Els Infants Valents -que lluita pels drets dels nens amb discapacitat i que va plantejar aquest minitorneig com a Jornada de sensibilització envers les persones amb discapacitat-, va proposar al Basmi Akasvayu de participar-hi per tal d’incloure el bàsquet en cadira de rodes a la fira, per donar així la possibilitat al públic saltenc de conèixer-lo de la vora, i de manera especial al jovent que està avesat al bàsquet, com a jugadors o com a aficionats, però que no tenen ocasió de veure regularment aquesta versió del bàsquet sobre rodes, que hauria de ser una més, però que la realitat de les coses fa que passi molt desapercebut per a la majoria de la gent.

(Parèntesi

Amb això de la realitat de les coses em vinc a referir al fet que l’esport del bàsquet en cadira de rodes està plantejat com el primer dia, tal com es va concebre: una activitat esportiva entre rehabilitadora, integradora i reivindicativa, que en un moment donat, amb la creació de la primera lliga de bàsquet per a discapacitats, va passar a ser competitiva. El plantejament tenia coses positives, no hi ha dubte, i la intenció dels seus creadors no podia ser més bona. Però han passat els anys, s’ha consolidat aquest esport com una cosa específica pels discapacitats i s’ha organitzat sempre des de les federacions d’esports per a discapacitats…

Vist des de fora, suposo que deu semblar la cosa més normal del món, de la més pura lògica. Però un servidor, que ho he viscut des de dins una colla d’anys, estic convençut que aquesta manera de funcionar s’hauria de superar, per les següents raons: com que la Lliga de bàsquet en cadira de rodes està organitzada per les federacions d’esport adaptat, per participar-hi es demana la certificació de minusvalidesa, com a condició prèvia, de manera que només poden jugar-hi les persones (homes o dones, perquè el reglament permet els equips mixtos, encara que la raó més probable és que sigui difícil trobar prou jugadores per fer una lliga femenina) que tinguin alguna discapacitació. És cert que hi ha una possibilitat de jugar sense aquesta condició, com a minimal handicap, que se’n diu, això és, amb un 4,5 de valoració personal (per compensar els equips, cada jugador té una puntuació entre el 0 i el 4,5 -de menys a més habilitat/capacitat física-, i la suma dels punts dels cinc jugadors en pista no pot passar de 14,5), però és una cosa molt excepcional, i tal com funciona aquest esport, ho continuarà sent.

El que em pregunto és: ¿i què passa amb la gent que li agradaria jugar a bàsquet però que té algun problema físic que li impedeix jugar-hi drets -sobrepès, debilitat de genolls, mal d’espatlla, peus plans, etc.- però que tampoc no arriba a ser una discapacitació? (La pregunta val també pels jugadors que poguessin decidir triar aquesta modalitat del bàsquet perquè sí, per la modalitat en si, sense més). Doncs passa simplement que no poden jugar ni drets ni asseguts en una cadira de rodes. Vist així, es pot dir, doncs, encara que soni fort, que els discapacitats discriminem les altres persones, en aquest aspecte concret.

A aquestes altures de la història, ¿és necessari que aquest esport depengui de la federació d’esports per a discapacitats? Hi ha esports que sí que cal que tinguin una tutela especial, perquè són molt específics per a determinats tipus de discapacitat. Però no és el cas del bàsquet en cadira de rodes, com tampoc ho és l’automobilisme, per exemple, amb gent com l’Albert Llovera, en Pep Busquets i tants altres que competeixen amb la resta de conductors sense handicap. Dit d’una altra manera: el bàsquet en cadira de rodes podria dependre perfectament de la Federació de bàsquet, com una modalitat més, i sense altres restriccions que mantenir el sistema de puntuació personal que hem dit, per tal de fer equips compensats i no discriminar els jugadors que tinguessin alguna discapacitat, no sé si m’explico. Entre el bàsquet en cadira de rodes i el bàsquet de peu, no hi hauria d’haver més diferència -a part d’aquesta que dic del sistema de compensació individual- que entre l’hoquei sobre patins i l’hoquei sobre herba, per posar un exemple de paral·lelisme molt clar…

Amb això, crec que no solament no es discriminaria el potencial jugador discapacitat, sinó que es potenciaria la seva participació en l’esport, que seria més obert, més competitiu i més conegut, més popular, i consegüentment tindria més acceptació social, més participants -i per tant es podria muntar sense gaires problemes també una lliga femenina- i segurament, com a conseqüència de tot això, més espònsors, i per tant un millor finançament que l’actual, que és molt sectorial -en bona part lligat a l’ONCE- i doncs més limitat que no caldria.

Les jornades de sensibilització envers l’esport adaptat, si estigués muntat com intento descriure-ho, durarien llavors tot l’any.

Tanco el parèntesi)

Tal com tenien previst els organitzadors, la iniciativa va ser un èxit de participació, tant dels jugadors del CB Salt -que s’estrenaven en el joc del bàsquet sobre rodes- com de públic, malgrat que el temps amenaçava pluja i malgrat la celebració, a la mateixa hora i al circuit de motocròs que hi ha just al costat, del Motorshow, que és d’una gran espectacularitat i que estira molt -ja diuen que Catalunya fa olor de gasolina, i és la pura veritat-. La llàstima és que, per coincidència de dates, alguns jugadors de l’equip de Platja d’Aro no van poder acudir a la cita, perquè la idea inicial era destinar una part del xou a fer un partidet entre jugadors del mateix equip per donar una imatge més exacta del que és un partit de debò, de competició. Però tot i així, les parts es van donar per satisfetes, i els jugadors se’n van emportar un obsequi de l’organització, a més de les bones sensacions de l’experiència.

Més informació en aquesta adreça: > mercataventura.cat
i totes les fotos del minitorneig en aquesta altra: > basmiakasvayu.tk3.net

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]