En efecte, fa avui 5 anys de l’inici de les obres/gran malson de l’exParc Central de Girona amb el desmuntatge de l’escultura d’Andreu Alfaro i el desmantellament de la benzinera de la plaça d’Europa. I també en fa 8 que van començar les obres de demolició i deconstrucció dels edificis propers a la zona de l’exsanta Caterina per ubicar-hi la seu central de la Generalitat de Catalunya.

El malson del Parc Central no s’ha acabat

Entre l’empantanagament de les obres (falten: el pàrquing, l’estació de busos, el tren convencional, la urbanització, l’enjardinament superior, etc.), la lentitud dels polítics, els marges de discussió entre uns i altres, la insolidaritat de la resta de la ciutat i el rostre de ciment armat de les grans empreses d’aquest país, les quaranta-tres mil vuit centes i escaig d’hores passades pels veïns empassant pols, gripaus, desdenys, sorolls i mals rotlles poden anar creixent i creixent. No hi ha pitjor fortuna que la del Cid: “¡Dios, qué buen vasallo si oviesse buen señor!”.

A l’entorn del Santa Caterina

Sí que de moment s’hi respiren aires de normalitat. Que tot sovint s’aixequin els terratzos i el panot, que les llambordes estiguin posades totes a diferent nivell o que s’hagi hagut d’acordonar tota una façana per perill que alguna cosa caigués del sostre de la Generalitat durant la setmana de les Flors no vol dir res: són gangues de l’ofici. La caixa del pàrquing no para de fer “ding-ding”; les pèrdues dels negocis veïnals greument perjudicats per 5 anys de pols, obres, tanques i excavacions arqueològiques se les han menjat els propietaris i alguns llocs de treball; els monuments han tornat (més o menys) al seu lloc… La memòria -l’absència de memòria vull dir- ha fet la resta.

Que què tenim avui?

Una magnífica zona per passejar o per fer-hi un cafè; tota la Generalitat aplegada en un sol edifici (és mentida, però queda bé dir-ho); activitat diària i permanent a tot l’entorn; l’escultura més visitada, fotografiada i reconeguda de la ciutat (Les lletres toves, de Torres Monsó); la sala president Irla per fer-hi activitats; un lloc cèntric on acabar amb sentit les manifestacions i protestes… Que què més tenim? Moltes emissions de CO2, un impost de 120 euros mensuals per poder aparcar el cotxe, aparells de telefonia i antenes a l’edifici de la Generalitat, un nivell de soroll intens i constant (oh!, que agraïts que estem a la Sra. Salamaña del fregament de les rodes amb les llambordes!), una solana estiuenca de pare i senyor meu…

Que què no tenim?

El centenar d’arbres i plantes de veritat que feien ombra (els arbres que s’han plantat de nou són de fireta); el misteri d’uns vestigis arqueològics; un hospital públic, cèntric i qualificat; aparcaments gratuïts; el silenci nocturn i l’assossec diürn… I alguns veïns que s’han anat morint. [El Nas de la Bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines