És diputada al Parlament de Catalunya. Des de l’oposició ha guanyat amb vots a qualsevol altre partit d’esquerres i de dretes. Forma part de l’onada que, cada dia ix amb més ímpetu -l’extrema dreta-. Va en contra del “nacionalisme català” i després, del que els catalans han recuperat un cop mort el sàtrapa de Franco. Llengua, institucions i economia. És un pèl guspirejant, pizpireta dirien els castellans. Cau bé, perquè forma part d’un clixé sobre la modernitat. Una modernitat que remet a meitat del segle passat. Ai-las! La gent s’estima aquests clixés perquè representen ordre. L’Arrimadas és aprovechategui. Una primera: molts treballadors que la voten ja no són conscients de ser obrers, dos i segona, qui té feina ha de donar gràcies encara que cobri una misèria. Els pensionistes, pobres, haurien de morir i no emprenyar més. Les feministes prenen els carrers i representen un perill per l’status quo del liberalisme salvatge que defensa l’Arrimadas. El treball precari no dona temps a reflexionar ni a la classe mitja. El futur és de la gent guapa. El discurs de l’Arrimadas funciona perquè s’adapta a la immediatesa dels temps que vivim. Se l’acusa de barbie i és un error, un altre clixé. Només té cura de la seva aparença. Vestida de blanc impol·lut, a favor de qui actua? Una pionera, abans d’ella, cap altra dona, no ha tingut el coratge de fer-se una sessió fotogràfica dins del Parlament de Catalunya per a Telva. Dòmino. La bellesa, encara que sigui espectacular o, senzillament vulgar, desperta la libido i desencadena el desordre de les passions transversals. Construir una icona no és senzill. No ho ha aconseguit però hi treballa. Quan s’explica, ho fa gràcies a la precària tècnica dels titulars. Dolçor persistentment irritada i paradoxal. Poques frases i repetides in eternum. Funciona. És conscient que si profunditzés en alguna qüestió acabaria enfangada en arguments irresolubles. Guanya perquè dona a la plebs allò que vol comprar: “jo us trauré de la vostra misèria”; discurs de supermercat. Vista de perfil aguanta un aire de guineu comú, res a veure amb les que corren platejades per l’Àrtic. L’Arrimadas mostra una determinació, amb rebequeries, encaminada a retornar a Catalunya a l’època d’esplendor del franquisme del desarrollo que no ha viscut i, a l’hora, enyora. S’embranca en la lluita important: devorar al PP a Espanya, a Catalunya se l’ha petat gairebé sense tocar-se el talons i, després, convertir Catalunya en la societat submisa i repleta de gent que l’adori com una mena d’Eva Peron fashion i milenial. D’entrada no sembla ambiciosa ni que tingui un ego superlatiu -és cauta i mai no proposa cap idea que vagi més enllà de les que marca el seu líder-. Pretén, un cop el PP s’enfonsi, derruir la Catalunya cultural i social -potser serà ministra d’Interior-. Cadascú busca com passar a la història amb el que té o amb el què pretén ser. Arrimadas ho té tot menys el poder i, només amb això, no se la veu feliç. És ploranera, plora perquè l’èxit no li ha comportar èxtasi. Somia que, un dia, TV3 serà seva i fotrà al carrer a l’Empar Moliner i a en Toni Soler -la llista és llarga-. Desitja una Catalunya sense professors intel·ligents i que, la mainada catalana, no facin ni castellers o qualsevol altra activitat terrorista. La modernitat sempre és vintage. La recuperem amb la inoblidable Rita Pavone i el 60 Twist Remix. Tothom vol ser estimat.