1. El passat dimecres -26 d’octubre- un munt de gent feia petit l’auditori de la Biblioteca Carles Rahola en l’acte d’inici de la celebració del 40è aniversari de l’Escola d’adults de Girona. Però les nostres autoritats municipals, les nostres autoritats educatives i les nostres autoritats mediàtiques tenien coses més importants a fer: tota una declaració de principis flaix d’aquest meu país d’avui tan petit que sempre, com ens recorda el gironí de Verges, sempre cap dintre del cor. -Fa prop de 80 anys, però, que no fa de l’educació el cor de les ciutats-. Escric aquestes ratlles a poques hores de la inauguració oficial de les Fires de Sant Narcís, del pregó i de la missa pontifical, on estic segur que les nostres autoritats municipals, les nostres autoritats educatives i les nostres autoritats mediàtiques no faltaran a la foto de famílies. Res a dir.

2. Encara recent l’aniversari del afusellament d’un dels pares de la pedagogia catalana moderna, l’alellenc Francesc Ferrer i Guàrdia, la comunitat educativa gironina va acompanyar l’Associació de Mestres 68 en l’acte de lliurament dels guardons corresponents al XXII Premi Mestres 68 (2015) recordant, per la part que ens toca a Pla de Ter, a Pere Pujolàs i Maset, un referent de l’escola inclusiva a Catalunya, amb una Menció Honorífica a títol pòstum. Uns dies després la CUP ens va convidar a homenatjar la primera regidora de Girona, Antònia Adroher. 80 anys després, les paraules de la Laia Pèlach, la lliçó, magistral sempre, d’en Mon Marquès i els textos de la Puri Molina llegits per l’Ester Costa ens van recordar les arrels d’unes polítiques educatives que volien fer paradisos laics de les escoles republicanes.

3. I tanco la trilogia d’aquesta breu crònica ciutadana des de la talaia educativa amb el congrés de creació, dimarts passat, de la FeSP-UGT (Federació de treballadores de Serveis Públics de la Unió General de Treballadors) fruit de la fusió de la FETE (Federació de treballadores de l’ensenyament), i la de Serveis Públics. 40 anys de sindicalisme a les comarques gironines de la FETE, 1976-2016, que he viscut des de la primera comissió executiva de la qual vaig formar part fins a la seva integració en una nova estructura. I disculpeu-me aquesta referència personal, humanament inevitable. En uns pocs dies, tothom i singularment la gent eugenienca, hem tingut l’oportunitat de participar en diferents actes i recordar rellevants fets històrics relacionats amb l’àmbit educatiu i hem destacat el fet que, lamentablement, fora de contades excepcions, cap representació municipal ni educativa del màxim relleu ens ha acompanyat significant, malgrat que fos simbòlicament, el valor de l’educació en la conformació del patrimoni humà dels pobles.

Fins arribar al dia d’ahir diumenge, al moment que vam saber que l’eugenial amiga Núria Terés pujava a la seva bici, pedalava enèrgica mentre ens regalava el seu últim somriure i ens saludava acomiadant-se amb un lleu moviment d’una mà oberta i fràgil.

Epíleg. A la gent que ens agrada escriure però que no som professionals de les lletres escrites, com que no tenim ofici, ens costa sortejar els contratemps de la vida que fan difícil el naixement de les idees: el cor mana i ennuega l’escriptura. I costa escriure quatre ratlles mitjanament decents, que tinguin algun sentit. Demano disculpes a l’Albert, a la família de la Núria, a la família d’El Dimoni eugenienc i mundial perquè avui és un d’aquells dies que em costa escriure quatre ratlles mitjanament decents, que tinguin algun sentit. Però us estimo de tot cor.