Les activitats culturals van ser durant bona part del franquisme un dels principals focus resistencials, un dels llocs on s’havien de refugiar alguns dels referents de la catalanitat. A Girona, el Cercle Artístic (CA) va ser “el primer intent autoritzat de tipus cívic i cultural de la postguerra, el qual representa una tímida represa amb la Girona liberal d’abans del 1936”, segons Enric Marquès. Una entitat que va anar evolucionant a mesura que també ho feia la societat, i que anava eixamplant de manera moderada els seus plantejaments en funció de les diferents conjuntures polítiques i del grau d’obertura del règim franquista. Francesc Ferrer ha recollit les activitats -centrades en conferències, exposicions i concerts-, la composició i el caràcter del CA, i n’ha destacat el seu paper de suplència, en tant que “creava i fomentava aquella cultura que mai cap institució política no hagués fet”. El seu personal directiu, afirma, “més aviat era gent de classe mitjana, de bona posició econòmica, membres de la petita burgesia, gent de carrera o funcionaris, amb l’excepció dels artistes que varen ocupar sempre els càrrecs de vocals a les seccions de pintura, decoració i escultura”. Alguns dels seus darrers components van ser Gabriel Gómez, Santiago Coquard, Josep Cristòfol, Lluís Balliu, Carles Vivó, Miquel Oliva, Francesc Ferrer o Joan Gelada. L’any 68, el Cercle va organitzar el Premi de novel.la Prudenci Bertrana com a alternativa als premis oficials. L’herència del CA va recollir-la en part Òmnium Cultural (OC), que es va constituir a Girona a principis del 72.

Jordi Creixans, militant de Bandera Roja que formava part de la junta provisional de l’Òmnium, ha explicat que en les primeres reunions Santiago Sobrequés va suggerir que el president d’OC fos alguna personalitat que pogués emparar les activitats de l’entitat. El primer nom que es va proposar fou el de Joan Botanch, que l’any 71 havia sortit elegit, al costat de Maurici Duran, a les Corts espanyoles pel terç familiar. Però la proposta fou desestimada, “per motiu del càrrec que ostentava”. Finalment es va elegir F.Ferrer, que era vicepresident de la Cambra de Comerç i Indústria. En aquest primer nucli d’OC, hi havia gent com Enric Gilabert, Carmina i Maria de Palol, Feliu Matamala, Salvador Sunyer, Miquel Vidal, Domènec Fita o Ricard Masó. Posteriorment, a mesura que augmentà el nivell de politització, s’incorporaren a les comissions persones com Jaume Curbet, Martí Fita, Joan Saqués o Joan Vidal i Gayolà.

La línia del CA fou perllongada per OC, però amb l’important afegitó d’una estratègia per a l’ensenyament del català. A principis del 75, l’Òmnium va fer una certa autocrítica a la seva orientació culturalista, alhora que propugnava una actitud més combativa, una major incidència en l’acció cívica i una imatge més actualitzada. En aquesta línia, es reforçaren els contactes amb altres entitats culturals de Girona, com l’AFIC o el GEiEG, i el mes de novembre es va encarregar a E.Gilabert una carta a l’Ajuntament de Girona per demanar la normalització del nom de la ciutat. Al cap d’unes setmanes, OC va convocar diverses entitats de Girona per demanar-los suport a la iniciativa. En la reunió, hi assistiren Presència, Justícia i Pau, Cercle Artístic, Les Voltes, ICE, Grup Sistack, GEiEG, les associacions de veïns de Can Gibert del Pla, Carrer Nou i Rambles-Argenteria, el Col.legi Oficial d’Aparelladors i les associacions de pares dels col.legis de les Carmelites i Eiximenis. Aquesta reivindicació serà assumida per Joan Paredes des de l’Ajuntament i els partits polítics, i esdevindrà l’eix d’una de les principals campanyes del moviment democràtic.

El Premi P. Bertrana va continuar celebrant-se malgrat certs problemes econòmics i organitzatius. L’any 76 va assolir un gran ressò, fruit d’una clara voluntat de projecció ciutadana i del clima del moment. Hi foren presents alguns dels autors catalans més reconeguts. La presència de nombrosos representants polítics de l’oposició va convertir la celebració en un clam reivindicatiu. Des de Los Sitios es lamentava que s’utilitzessin aquests actes “para desviarlos hacia otras intencionalidades que estamos seguros que no eran los de sus organizadores, pero, especialmente cuando ciertos elementos, ajenos a la actualidad gerundense, se interfieren, siempre es posible que se den este tipo de situaciones”. L’èxit organitzatiu i l’efectivitat d’aquesta mínima infrastructura cultural, va propiciar que la Festa Literària de la Nit de Santa Llúcia també se celebrés a Girona. L’any següent, després de la victòria electoral de les forces que venien de l’antifranquisme, el Premi Bertrana va rebre el suport de la Caixa d’Estalvis Provincial, l’Ajuntament i la Diputació.

L’OC també va formar part del primer secretariat del Congrés de Cultura Catalana (CCC) a Girona, al costat de Presència, l’AFIC i el Col.legi d’Advocats. La Diputació i l’Ajuntament s’hi adheririen els primers mesos de l’any 77. Però el nucli impulsor no va aconseguir crear una dinàmica pròpia. Jaume Fuster, un dels organitzadors del CCC, constatava “un cert desinterès del Secretariat de Girona, que no havia acabat de rutllar mai del tot”.

L’Agrupació Fotogràfica i Cinematogràfica (AFIC) fou una altra de les entitats culturals més actives. A més de les seves activitats pròpies, que va portar-los a rebre el Premi Sant Jordi de la crítica com a millor cineclub de Catalunya l’any 1971, va participar en la majoria d’iniciatives cíviques del moment. El pas dels films i els debats es feien als cinemes Núria de Salt i Modern de Girona, propietat de l’empresari Gubau. Entre les persones que impulsaven l’AFIC, es poden destacar els noms d’Antoni Clos, Xavier Puig, Joan Gelada, Joan Dolera, Lluís Bosch Martí, Bep Marquès, Joaquim Trias, Jordi Colàs o Xavier Codina.

J. Gelada, que n’era el president, afirma que “fins que els partits no van emergir públicament, a l’AFIC ningú no havia manifestat el que era, però es respirava un aire de complicitat. Vam tenir la sort que la gent més gran, com A. Clos o X. Puig, eren persones de tarannà liberal i ens deixaven fer”. Gelada també presidia el Col.legi d’Aparelladors, un dels principals nuclis dels sectors professionals progressistes de Girona. En la seva junta, hi havia gent com Sergi Passarin, dirigent del PSUC, Josep Clara o Salvador Pujolàs.

L’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG)

Una de les iniciatives més singulars i innovadores dels anys de la transició a Girona fou l’acció de l’ADAG, un col.lectiu plural de creadors plàstics que va assolir un ressò espectacular i que va fer una aportació important, des de plantejaments de base marxista, en el terreny de la reflexió i l’anàlisi artística. La seva incidència es va veure beneficiada per la particular configuració socioeconòmica de la ciutat i pel tipus d’oposició que s’hi va desenvolupar. Aquestes característiques van propiciar que moltes entitats ciutadanes trobessin en l’ADAG el canal més idoni per manifestar la seva voluntat democràtica, mitjançant l’adhesió a les seves propostes, que possibilitaven una via indirecta d’accés a la política, menys compromesa que el suport a l’Assemblea Democràtica de Girona (ADG) o als partits.

La presentació pública del grup va tenir lloc a Girona l’abril del 1976. El seu manifest fundacional va ser signat per trenta-cinc artistes, sobretot de la ciutat de Girona i el seu entorn, però també d’altres comarques de la regió. Entre els seus membres, hi havia Enric Ansesa, Lluís Bosch Martí, Lluís Carreras, Joan Casanovas, Jaume Faixó, Montse Guanter, Enric i Bep Marquès, Francesc Torres-Monsó, Damià Escuder, Isidre Vicens, Santiago Roca D. Costa, Montserrat Costa, Niebla, Narcís Comadira, Carles Vivó, Emili Massanas, Jordi Gispert o Joan Boladeras.

El seu darrer acte fou dos anys després, per la diada de Sant Jordi, i va consistir en la inauguració de l’escultura d’homenatge a Carles Rahola a la Rambla de la Llibertat, amb un parlament del futur alcalde Joaquim Nadal. Posteriorment, però ja en una situació de desmembrament intern, l’ADG féu algunes preses de posició crítiques sobre diversos temes de caire políticocultural.

L’aparició de l’ADAG està estretament relacionada amb la creació de l’ADG, de la qual l’ADAG formava part activa, amb la presència d’un representant, que normalment era E. Marquès, en el seu òrgan permanent. Aquesta imbricació va facilitar la seva integració en l’estratègia del moviment democràtic i va possibilitar l’avanç cap la plasmació d’una certa idea de bloc cultural i social a Girona. A més, l’ADAG també va tenir un representant, D. Escuder, en l’Assemblea de Catalunya.

Un dels mèrits de l’ADAG va ser la seva capacitat per fer la síntesi d’un conjunt variat d’aportacions, així com per superar el vessant subjectivista que acostuma a caracteritzar aquests sectors. En efecte, l’ADAG va recollir tant els assajos d’organització i de lluita ideològica que des del món artístic s’havien anat fent a la ciutat de Girona en els anys anteriors, dels quals Francesc Miralles ha fet la relació, com l’experiència d’alguns dels seus membres en els moviments i partits democràtics. Totes aquestes experiències es van enriquir amb les aportacions més teòriques de l’historiador Jaume Fàbrega i Enric Marquès, dos personatges clau en la dinàmica d’aquells anys. El primer havia estat un dels principals impulsors del grup Tint-2 de Banyoles i desenvolupava una intensa activitat crítica (des de les pàgines de Presència i altres mitjans), cívica i professional (des de l’Arxiu del Col.legi d’Arquitectes), política (a CSC-PSC(C)) i fins i tot sindical (impulsor de la UGT a Banyoles). Mentre que en Marquès, que va tornar de París l’any 74, a part de la seva experiència política i de les seves col.laboracions a Presència, aportava tant la seva participació en la Unió Popular d’Artistes, un grup ideològicament combatiu format per autors antifranquistes de l’Estat espanyol que vivien a París, com la seva capacitat organitzativa i de direcció. La pràctica totalitat de membres de l’ADAG atribueixen a Enric Marquès el paper de catalitzador del col.lectiu.

A diferència d’altres grups de creadors, l’ADAG va saber trencar la frontera entre el món de l’art i la gent del carrer, i no perquè practiqués un rebaixament sistemàtic de plantejaments, sinó perquè va tenir la capacitat d’inserir-se en la dinàmica del moment. En aquest sentit, l’ADAG va jugar un paper de primer odre en la dinamització de determinades activitats dels moviments cívics i socials que operaven a Girona, fins al punt d’esdevenir-ne una veritable caixa de ressonància, i es va convertir en un instrument destacat en el procés de recuperació de la memòria històrica i en la transformació de l’imaginari col.lectiu.

Les manifestacions plàstiques de l’ADAG es caracteritzaven per intervenir directament damunt situacions i temes sentits com a propis per àmplies capes de la població, i que molts de cops ja comptaven amb l’impuls de diferents grups. Precisament, la seva primera mostra s’integrava en la campanya sobre els Drets Humans que havia endegat Justícia i Pau, i que ja havia merescut un cicle de cinema per part de l’AFIC. O la instal.lació “Salvem la Devesa”, que comptava amb la col.laboració del Grup de Medi Ambient i el patrocini dels Col.legis Professionals de Girona, recollia un sentiment ciutadà generalitzat davant la degradació progressiva del paratge.

L’”Homenatge a Carles Rahola”, el prohom gironí d’origen cadaquesenc que va ser afusellat per Franco l’any 39, va ser la mostra que tingué un major ressò. La revista Presència li havia dedicat un número especial i posteriorment l’ADAG, amb el suport de tota l’oposició democràtica i de nombroses entitats de Girona, va muntar l’exposició. Un homenatge que, en un acte al cementiri de Girona, E. Marquès va fer extensiu a tots els lluitadors caiguts en defensa de les llibertats. Posteriorment la instal.lació es traslladà a Cadaqués, on l’enfrontament amb Dalí va ser utilitzat hàbilment per aguditzar les contradiccions de l’entorn franquista, en uns moments en què l’estratègia de la ruptura encara era hegemònica en els discursos de l’oposició.

L’Onze de Setembre del 77, l’ADAG, a part de realitzar el cartell de convocatòria de la manifestació unitària de la Diada Nacional, va dur a terme una performance a la plaça de Catalunya, que consistia en l’elevació a l’espai de quatre grans barres vermelles i el seu desplegament al llarg del llit de l’Onyar. En aquesta acció, en Marqués ja no hi va participar, perquè considerava que tenia un caràcter merament esteticista. I, d’altra banda, en aquells moments ja s’havia encarrilat la via reformista, la qual posava en qüestió tant els plantejaments polítics més immediats d’en Marquès, com l’opció estratègica que havia concebut per a l’ADAG.

L’ADAG i la llibertat d’expressió

El Govern Civil intervenia directament i de forma sistemàtica en les instal.lacions de l’ADAG mitjançant prohibicions i censures. Abans de les inauguracions, representants de l’autoritat governativa acostumaven a presentar-se a la sala d’exposicions per fer el seu informe o per ordenar directament la retirada d’alguna obra. Per exemple, arran de la mostra “Volem l’Estatut”, que s’emmarcava en la campanya que va impulsar l’AC i l’ADG durant l’abril de l’any 77, el Comissari de Policia de Girona considerava en el seu dictamen que:

“la citada exposición tiene por objeto: 1º) Atentar contra la unidad de España. 2º) Insultar a las fuerzas armadas. 3º) Ridiculización y vejación de la institución monárquica. 4º) Ofender a las fuerzas de orden público. 5º) Ofender a la Iglesia Católica. 6º) Presentación de Cataluña como pueblo oprimido.”

La conclusió del governador civil en el télex que va enviar a Madrid al Director General de Política Interior és que calia “denegar la autorización oportuna para la celebración de dicha exposición” i “remitir los antecedentes a los Tribunales de Justicia por si ello puede ser constitutivo de un delito de grado de tentativa”. Finalment, però, es va autoritzar la mostra, si bé s’ordenà retirar algunes obres i es prohibí l’acte que s’havia de celebrar sobre l’Estatut, amb la presència de Josep Benet, Jaume Sobrequés i Jaume Casanovas.

Índex general de l’assaig
Aspectes de la transició a Girona
1. Introducció. El curt viatge
2. Els papers del Govern Civil, control i repressió
3. L’acció política
4. Lluita i organització obrera
5. Transició i església
6. Resistència i lluita cultural
*. Fonts utilitzades i bibliografia