Benvolguda alcaldessa, estimats regidors,
benvolguts amics que organitzeu aquest acte.
Benvolguts pares i benvolguts germans meus.
Benvolgut Lluís i Manel, Montserrat i Carme,
benvolgut Joan i Pere, Assumpció i Enriqueta.

Quim Curbet (esquerra) amb la seva família, després de llegir el pregó de la Festa Major de Sant Narcís FOTO: EL DIMONI

Estimat Josep, Ramon i estimada Laura.

Benvolgut el rector i rectors de la parròquia,
benvolgut farmacèutic i el de la bodega,
benvolgut el paleta, benvolgut fuster
i benvolguda la nena dels cabells rossos.
Benvolgut flequer i benvolguda peixatera,
benvolgut senyor veí, inspector d’hisenda.

Benvolgut conductor de l’automòbil negre,
benvolgut avi que passeja amb el seu nét,
benvolguts tots, habitants de les cases baixes
i dels pisos d’aquest poble que no és un poble,
d’aquesta pàtria que encara no és una pàtria,
que per entendre’ns l’anomenem Sant Narcís.

Benvolgudes amigues amb porta a la rambla,
domicili a la plaça o jardí al carrer Ibèria.
Benvolguts els que residiu a l’avinguda
i en els pisos del carrer Oviedo o del Pare Coll,
benvolguts tots els que un dia vau plantar un arbre
i tots els que heu protestat i us heu indignat.

Benvolguda amiga, senyora del colmado
que per Nadal venies torrons del teu poble.
Benvolgut amic que ens disparaves balins
i la veïna que ens oferia cireres.
Benvolgut veí treballador de la fàbrica,
benvolgut jubilat que cultivaves l’hort.

Benvolgut amic i metge de capçalera
que t’avisaven quan estàvem enfebrats.
Benvolgut jardiner podador de xiprers,
benvolgut amic que tocaves la tenora
i benvolguda i molt enyorada veïna
que un dia lluminós et vas casar de blanc.

Benvolgut el gos que bordava tot el dia,
benvolgut gat endormiscat sobre l’estora
i benvolgudes tendres branques de la morera
aliment dels nostres estimats cucs de seda.
I benvolgut també l’amic desconegut
que va gosar escriure al mur de la cantonada
quasi totes les lletres del mot llibertat.

I no voldria continuar sense agrair-vos
l’oportunitat que m’heu donat avui
de tornar al meu barri encal·lat i feliç,
per visitar novament la casa dels pares,
i submergir-me de nou en la meva infantesa,
en records que ja semblen d’una altra vida.

Sant Narcís és un paisatge de la memòria,
de la meva però també de la de vosaltres.
És l’escenari de la comèdia de la vida,
on vam aprendre aquest ofici més difícil
i on vam sentir les primeres i més adustes
paraules de la nostra parla moribunda.

Sant Narcís, aquest meu barri de Sant Narcís,
no deixa de ser un concepte molt precari,
perquè es va construir amb la mateixa matèria
amb què es construeixen els més ardents records
i que també serveix per erigir els somnis
en la llarga migdiada del dia de festa.

El pas del temps acaba embellint la memòria
la neu sempre és més blanca i els fruits més madurs,
la ganyota del veí esdevé un somriure franc
i el renec del paleta una cançó d’amor.
Sant Narcís quedà tant enquistat en el meu cap
que em portà a escriure un llibre de falsos records,

Deia aquell Lord Byron que Venècia era l’illa,
l’illa més verda de la seva imaginació,
però Byron no coneixia encara aquest meu barri
no sabia que hi ha illes d’una altra mena,
com aquesta nostra illa de Sant Narcís,
entre un riu capriciós, les vies de la Renfe
i els antics dipòsits cilíndrics de la Campsa.

Sant Narcís sempre serà nostra illa verda
on les moreres floriran eternament,
perquè sempre llueix el sol i és primavera
quan es decideix ser feliç amb la memòria
i quan es creu que aquesta vida és massa curta
com per viure-la simplement una vegada,
prefereixo imaginar-la de nou cada dia.

De fet suposo que, en la realitat real,
el Sant Narcís que recordo ja no existeix,
de la mateixa manera que ja no existeixen
cap de les nostres il·luminades infanteses,
cap dels nostres passats, cap d’aquells nostres somnis
ni tampoc cap dels personatges que els poblaven.

Suposo que ja no existeix ni aquell Carlitus,
el nen més dolent i temut del meu carrer;
ni la Susanna, aquella la nena tant bonica;
ni en Pepín, el rei insuperable del bèlit;
ni tampoc el malparit d’en Xicu Pomar,
que sempre arribava allà on jo no hagués gosat.

Els records els anem decantant lentament
i al final només queda un lleu pòsit de vida,
hi ha gent que d’aquest breu sospir en diu memòria,
però només és la imaginació que fermenta.
Sant Narcís fou un dia somni i esperança
d’una ciutat freda, vençuda, grisa i negra.

Els carrers del barri, a l’ombra de les moreres,
van ser dibuixats per l’arquitecte Bosch Reitg.
Els seus límits extrems han estat sempre clars,
tal com els projectaren en el seu moment,
però aviat quedà colgat entre murs de ciment
de la llarga avinguda i Can Gibert del Pla.

La Rodona va desaparèixer a poc a poc
i els camps de Santa Eugènia van quedar enterrats.
El tren d’Olot, ja cansat de la seva ombra,
cansat del seu destí, va deixar de passar
i el seu lloc l’ocuparen milers d’automòbils,
motocicletes, autobusos i camions.

Procés de desmuntatge del Pont del Dimoni FOTO: SANS

Fins i tot el venerable Pont del Dimoni,
que havia vist passar sota les seves pedres
durant segles l’aigua vel·leïtosa del Güell,
desaparegué un dia desmuntat per peces
a dormir un somni etern entre nínxols i tombes
al Cementiri de Santa Eugènia de Ter.

Aquell grup de cases fràgils i espantadisses
s’anà habitant de gent de tota condició
però Sant Narcís que ho era tot i no era res,
un fangar aïllat, una ciutat paral·lela,
era un barri construït horitzontalment
per un sindicat orgànic i vertical.

Vaig arribar al món en una casa d’aquestes,
quan encara es naixia i es moria a casa,
vaig créixer amb els tocs de campana de l’església
cada dia a dos quarts de vuit del dematí.
Sant Narcís era un barri de nens que corrien,
que jugaven entre crits i s’esbatussaven.

Generalment l’experiència sol ser un defecte.
Per això –tal com deia fa temps Joan Fuster–
del primer amor sempre es té el record millor.
Sant Narcís ha quedat en el meu inconscient
com un paradís perdut, on els nens hi pasturen
ramats de cucs de seda, i gats escaldats.

I on les mares –abrigades amb la rebeca–
passegen la verge en d’una capsa de fusta
i els vells amb el cap resguardat amb boina negra,
deixen passar els núvols, que ploguin més enllà,
sobre les pedres de la Girona immortal
entre deveses llunyanes, magres turons.

Aquell dia en què va morir la Marilyn
jo tenia quatre anys i l’avi em retratava
donant la mà a l’àvia amb gest de gamarús,
i Terenci deia que la literatura
no és gaire més que la recerca del record,
i el record, la corroboració de l’absurd.

Però a mi sempre em quedarà l’oportunitat
de refer el camí pel laberint de la vida,
gràcies al fil que vaig anar descabdellant
pels carrers del barri de la meva infantesa
un fil de seda que un dia m’ha de permetre
tornar al lloc on vaig néixer sense por de perdre’m.

I a mi ja no em quedaria res més a dir
si no fos per donar-vos novament les gràcies
per deixar-me llegir avui aquest pregó
envoltat per aquests porxos i aquestes cases.
I de l’escalfor càlida d’aquests somriures.

Amics i amigues, avui que podem escriure
la paraula llibertat amb totes les lletres
i en l’esperança que això sigui així per sempre
deixeu-me desitjar també que l’esperit
d’aquest barri perduri sempre entre nosaltres.

Amigues i amics:
Visca Sant Narcís i visca la llibertat!

Quim Curbet, fill del barri de Sant Narcís, ha estat -enguany- el pregoner de la Festa Major
CCG Edicions