La 49a edició dels Premis Prudenci Bertrana es va celebrar el passat dijous -22 de setembre- al vespre a l’Auditori de Girona. Un dibuix de Prudenci Bertrana fet per l’eugenial Enric Marquès mirava des de l’escenari i observava com s’asseien els assistents. La cerimònia anava amb retard: s’esperava per primer cop l’assistència del Molt Honorable President de la Generalitat.

De cop i volta, va sortir a tocar el quartet vocal Nàiade. Un anunci de com volia ser aquesta edició: diferent i que s’allunyés del to un pèl massa exclusiu de les anteriors. Llavors, va aparèixer la presentadora Mercè Sibina i van començar els discursos institucionals. Primer, el del president de la Fundació Prudenci Bertrana, Joan Domènec, que va remarcar que a partir d’aquest any s’intentarien modernitzar. Però, també era l’hora de recordar dues figures que ens han deixat recentment: el periodista Narcís-Jordi Aragó i la professora de llatí Dolors Condom. A continuació, els discursos institucionals van redundar en aquest aspecte: la vindicació de la literatura i la llengua com a importants estructures d’estat. El Molt Honorable President de la Generalitat, Carles Puigdemont, va rememorar els anys que hi assistia com a simple espectador o com a membre de la Fundació Prudenci Bertrana.

Un món de poesia

I amb els candidats als premis ja nerviosos, es van començar a obrir els sobres amb els noms dels guanyadors. El primer premi que es va lliurar va ser el Premi Lletra al Millor Projecte Digital. El va guanyar Un món de poesia, una aplicació per a mòbil creada i ideada per Ernest Cahuè, nét de la poetessa Joana Raspall (1913-2013). A  Cahuè el preocupa un fet: com fer arribar la poesia als més joves. I per això, en el seu discurs va demanar que el món digital no sigui vist com un enemic, sinó com un aliat per les editorials.

Herba negra

Una altra manera de fer arribar la literatura als joves és la que busquen el metge Salvador Macip i el periodista Ricard Ruiz Garzón amb Herba negra, la guanyadora del Premi Ramon Muntaner, una obra que pretén que els joves llegeixin més. Segons els autors els nens ja ho fan, però a mesura que es fan grans, van abandonant l’hàbit de la lectura. Per això, aquesta obra inclou “un còctel de violència i sexe”, coses que sembla que atrauen aquest públic juvenil.

La clau de girar el taller

Però, tal com hem dit al principi, en aquests Bertrana també hi va haver lloc per a la nostàlgia. Un bon exemple d’això va ser el premi Cerverí per a Adrià Puntí amb la seva cançó La clau de girar el taller, un homenatge al taller que tenia el seu pare i que va cantar abans que se li lliurés el premi. Un premi que no va sorprendre el guanyador, que creia que ja feia temps que se’l mereixia per altres cançons que tenien un toc més literari. En ple discurs i aprofitant la presència del Molt Honorable president Carles Puigdemont, el va definir com un president rockero.

Morir com un riu

També el Premi Miquel de Palol desprenia un aire de vells records d’infantesa amb la seva obra guanyadora, el recull de poemes Morir com un riu de Josep Maria Fulquet. Una obra amb la idea de “trauma” i de “transmissió transgeneracional”. Això fa referència a com nosaltres arrosseguem els traumes dels nostres pares, avis i de tota la nostra línia ascendent. Però, un terme molt relacionat amb la nostàlgia és la història, i com aquesta acaba sent una nostàlgia col·lectiva o una mirada crítica cap al passat.

La voluntat i la quimera: el noucentisme català

Precisament, això és el que pretén fer l’assaig de Jordi Casas Ymbert, La voluntat i la quimera: el noucentisme català, que va rebre el Premi Carles Rahola d’Assaig. Una obra que reivindica aquest període de la història de Catalunya com una època clau i sovint menystinguda, segons l’autor, pel paper de la burgesia catalana i massa vegades contraposada amb el modernisme, lligat per molts amb l’obrerisme.

Ens vam menjar el món

Xevi Sala i Lluís Gil, a l’acte de presentació de ‘Les causes perdudes’, a Can Ninetes FOTO: EL DIMONI

Tot i que si hi ha un títol d’una obra que desprengui una certa enyorança de temps passats és la guanyadora del Premi Bertrana, Ens vam menjar el món, de Xevi Sala, una obra de ficció amb tocs d’història “sense alterar-la”. De fet, l’acció se situa a la transició, tot i que va tirant endavant i endarrere en els temps, i comença quan un dels personatges rep una misteriosa herència: una perruca, un llibre escrit en rus i una bandera dels Estats Units. Aquesta història la protagonitzen un pescador de l’Estartit i un soldat nord-americà. Això serveix d’excusa per parlar de molts que van ser herois en l’anonimat i també destapar falsos herois i mites. Potser perquè tal com adverteix el mateix autor, de jove va veure com gent que considerava revolucionaria, van entrar en política i va quedar clar que el seu interès per arribar al poder no era precisament el bé general.

Finalment, com cada any, va arribar l’esperat pica-pica i en sortir es va lliurar als assistents un DVD de la gala de l’any anterior.

Joel Medir i Hereu és veí de la Rodona, autor del bloc citizenjoel.wordpress.com,
llicenciat en periodisme i exalumne de l’IES Santa Eugènia i del Col·legi Montfalgars