/Paulo Freire
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dimarts , 23 setembre de 2014 | 3a Època | Edició núm. 12.287 | Última actualització: 1.07h | Pla de Ter (Gironès)
Print Friendly

Els mil i pico

: : Eugenials Recull de records d’un mestre, periodista i eugenial ciutadà: Jordi Vilamitjana i Pujol Un reportatge replet de records d'alumnes, professors, companys que no obliden al mestre i periodista gironí "Gràcies per haver-nos estimat. Gràcies per haver-nos cuidat. Gràcies per haver-nos aconsellat, per donar-nos la mà cada cop que quèiem. Gràcies per tot, Jordi." Així l'acomiadava la Gahureh Konteh, alumna del professor Jordi Vilamitjana, al pati de l’Institut Santa…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv


: : Paulo Freire > Opinió | 10·03·2010

Un espai per somriure: crònica de la visita a l’escola infantil del campament de refugiats palestins de Sabra i Shatila, a Beirut

Puri Molina |

Una senzilla porta amb una petita estora molt gastada ens obre el pas a un vestíbul pintat de colors vius i amb il·lustracions infantils enganxades a les parets. Dues nenes i un nen, enriolats, baixen per unes escales; porten plats i coberts, que segurament retornen a la cuina, perquè en breus segons tornen a pujar riallers i contents. Se senten veus, cants, xivarris infantils que ressonen des de diferents punts del reduït habitacle. Ens conviden a entrar a una aula, un espai petit i atapeït de material escolar, de colors i de mainada que treballen amb el guiatge de dues mestres.

Em crida l’atenció l’organització de l’espai malgrat les reduïdes dimensions, identifico diferents racons de treball. Una única taula baixa i rodona aplega vuit criatures i una de les mestres, treballen en un àlbum de fitxes, pinten animals de granja amb ceres de colors, alhora que escolten la mestra que els explica quelcom mentre els mostra diferents textures que porta a les mans (teixits, cotó, cartró…). Una gran rotllana, amb una quinzena de criatures, assegudes a terra sobre una gran estora confortable que ocupa tot el terra de l’aula, dialoguen amb la mestra mentre fan lectura i escriptura, tot identificant signes, repetint sons, fonemes i paraules. Identifico tècniques pedagògiques Montessori: uns cartronets on ressegueixen les lletres rasposes amb els dits, se’ls van passant, mentre la mestra que té un plat de sorra vermellosa, va demanat a la mainada que vagi passant un per un a dibuixar en el plat la lletra que estan treballant i que han resseguit amb anterioritat… Ara identifico la metodologia global: assenyalen en uns cartrons les lletres que treballen dins d’unes frases curtes…

Canvio d’aula al pis de dalt i sobre una estora que cobreix tot, un grup de mainada drets i en rotllana fan música, expressió corporal i llengua alhora. La cançó que interpreten podria ser perfectament En Joan petit quan balla pels gestos ho demostren, canten un cop en àrab i l’altre en anglès. Posen un entusiasme i una alegria contagiosa mentre segueixen les pautes que va marcant la mestra tot mostrant, el dit, la mà, el nas, la panxa, el cul… tots a una.

A l’aula del costat, activitats semblants, participatives, d’escoltar, de respondre, de compartir i dialogar mentre amb peces lego estan treballant un projecte de construir un poble. Penso en el seu, un poble que no tenen. Fins i tot les rialles, no deixen d’amagar algunes mirades apagades. Un nen construeix el que podria ser una metralladora, es mou inquiet de banda a banda de l’aula amb la seva arma fent veure que dispara.

L’escola, un espai de convivència i cohesió social

Ens ha acompanyat a visitar l’escola una noia alta i prima amb una mirada d’ulls negres penetrants, la Sana, és coordinadora en el campament de l’ONG local, social i laica, Association Najdeh (Ajuda, en àrab), tenen llicència de l’estat libanès des dels anys 70. Ens explica que l’escola només tanca els divendres, tota la mainada que apleguen són fills i filles de refugiats palestins de diferents tendències ideològiques. Per tant, una de les activitats en comú entre tota la població acollida, és la que té a veure amb la mainada. Penso, l’escola d’aquí i arreu, de nou és un espai de convivència i cohesió social. Aquí a l’escola de Sabra i Shatila (en àrab, مذبحة صبرا وشاتيلا), la mainada, té assegurat diàriament un esmorzar i un dinar (em ve a la memòria les escoles republicanes a Girona durant la guerra civil i com es van habilitar els menjadors escolars impulsats quan Antònia Adroher va ser, durant uns mesos, la regidora de Cultura i Propaganda de l’Ajuntament de la ciutat). Mentrestant, les mares poden, durant unes hores, descansar de la cura dels seus fills i filles i dedicar-se a altres feines que els permetin la subsistència quotidiana.

Aquest campament és un gran refugi situat en un barri a l’oest de Beirut (on durant la guerra del Líban -1982- va tenir lloc una massacre, un genocidi brutal amb prop de quatre mil assassinats), una part del poble palestí està allà des de l’any 1948, exiliats a causa de la guerra àrab-israelià, sobrevivint en una misèria esgarrifosa, fugint de les massacres continues israelianes, privats de tots els drets civils i ciutadans, sense poder treballar fora del campament són apàtrides. Mentrestant esperen i… esperen, tenir algun dia un Estat que els ajunti de nou i poder recuperar la dignitat com a éssers humans.

La comunitat internacional, a través de la UNRWA (Agencia de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina a Orient Pròxim) s’ocupa d’atendre les emergències de més de quatre milions de persones refugiades palestines, exiliades dels seus territoris i repartits en múltiples campaments arreu d’Orient. Sana i les seves companyes, que vaig conèixer i ens van acompanyar, són per a mi les heroïnes amb cara que fan possible la vida del seu poble amb una mica de dignitat, treballant per crear i organitzar espais com l’escola i de molts altres, són les cares solidaries perquè un altre món sigui possible. Per sort, no estan soles.

L’estona de la visita a l’escola em va fer oblidar per uns moments on estava, perquè l’activitat que es vivia, podria ser perfectament una escola qualsevol de les nostres, dels nostres barris, unes mestres d’educació infantil entusiasmades per la seva feina treballant amb una dedicació ferma mentre observen la mainada com aprenen i creixen feliços. He pogut respirar per uns moments i recuperar l’alè en aquest espai per somriure, perquè el que he vist al voltant de l’escola, encara em provoca i em provocarà ràbia, indignació i impotència indescriptible, davant de tanta ignomínia i complicitats polítiques internacionals perquè tot un poble continuï desbastat desprès de més de 60 anys.

Puri Molina és veïna del barri de Sant Narcís

:: Comentari de Dolors Reig

Puri,

M’ha agradat molt el teu reportatge, i m’ha agradat perquè m’ha emocionat. Jo ja hi era allà amb tu, amb vosaltres, amb ells. Sembla mentida que l’esser humà tan intel·ligent, tan brillant, tan innovador… al segle XXI pugui ser encara tan cruel. Com ho hem de fer per canviar-ho? D’altra banda, em vull afegir al comentari d’en Daniel Bonaventura quant a encoratjar-te a continuar escrivint.

Una abraçada, Purita!
Dolors Reig

:: Comentari de Daniel Bonaventura

Apreciada Puri,

Molt sensible, rigorós, documentat, ben escrit i crític, en el sentit constructiu, el teu article de les escoles que varem visitar als campaments de refugiats. Jo, de tu, intentaria presentar aquest treball a algun concurs o indret per difondre’l encara més. Si vas elaborant escrits d’aquesta índole, algun dia podries pensar en aplegar-los en un recull. Però bé, sabem que el món s’organitza en funció dels beneficis i per tant tenim mala peça al teler. I a més, ja és una sort que El Dimoni et difongui. Per cert, m’agradaria que aquest comentari quedés publicat al web. Ho he intentat, però no he trobat la manera. És possible que eldimoni.com no permeti comentaris? Si és així, això li va en contra.

A reveure.
Daniel Bonaventura Brunet

:: Nota d’eldimoni.com
Benvolgut Daniel, dues coses. Certament, l’article de la veïna molina és bo, molt bo, com no podria ser d’una altra manera, coneixent l’autora. I segon, eldimoni.com va deshabilitar ja fa temps l’opció de dipositar comentaris directes per part dels nostres lectors per culpa dels robots que omplen de detritus els fòrums i formularis oberts, per la qual cosa, si es volen publicar comentaris de qualsevol mena, sempre que vinguin signats correctament, únicament cal enviar un correu-e a El Dimoni i es publiquen tot seguit, com és aquest cas. Gràcies, Daniel, per les teves aportacions.

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

publicitat

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)