Bin’in és un poblet situat a l’est de Cisjordània, a quinze quilòmetres de la línia verda, la frontera reconeguda per l’ONU entre Israel i els territoris ocupats. S’hi arriba per una carretera que surt de Ramallah i serpenteja entre turons. Abans d’arribar al poble ja s’albira la doble tanca metàl·lica, electrificada, el mur de la vergonya, que ha deixat fora de l’abast de la població les seves terres de conreu.

Des del 20 de febrer del 2005, dia en què es va acabar de construir, la gent de Bin’in, organitzada en el Comitè Popular contra el Mur, lluita contra aquesta barrera que, arbitràriament, els ha deixat sense els camps de fruiters i oliveres. Des d’aquell dia cada divendres surten en manifestació.

Criden consignes pacifistes: «No volem la guerra, volem les nostres terres.» Els acompanyen gent arribada de molt lluny, del Canadà i d’Escòcia, del País Basc i dels Estats Units, d’Alemanya i d’Israel. Rafeb Abu Rahmeh, l’ànima del comitè, acompanyat de dos diputats del Parlament palestí, va al capdavant aixecant la bandera palestina.

Rere seu, unes vuitanta persones. Caminen cap al mur. Allà els esperen uns vuitanta soldats del Tsahal, l’exèrcit d’Israel, que no esperen cap provocació per començar a llançar-los pots de fum. En plouen en pocs moments una cinquantena. Els més grans corren. El gas lacrimogen irrita els ulls i la gola. Es reparteixen trossos de ceba per combatre’n els efectes. Un home vell jeu a terra pels efectes del gas, i se l’enduen a coll. Un jove ha rebut un cop de pot al cap, i sagna. Des de més lluny, la gent continua cridant. Els més joves s’avancen i amb les fones comencen a llançar pedres. Dos o tres cops, quan toquen un soldat, criden d’alegria.

Tot això dura una hora, fins que marxa tothom. Hi ha uns quants joves del poble, i també dos nens de tretze anys, tancats a la presó, per haver participat abans en aquestes protestes. Hi ha, però, una altra batalla paral·lela, aquest cop als jutjats israelians. Els habitants de Bin’in ja hi han aconseguit dues sentències favorables.

En una, el Tribunal Suprem ha fet aturar la construcció il·legal d’un assentament de colons a les seves terres i els ha obligat a derruir dues cases, i en l’altra ha obligat l’exèrcit a obrir el mur dotze hores cada dia perquè puguin anar a treballar els camps. Per contra, el mur es tanca quan es protesta per la seva existència. Paradoxes de Palestina. Capricis d’Israel. [La crònica · El Punt]