Jaume Vicens Vives va néixer on arrenca la carretera de Santa Eugènia; el 2010 se’n celebra el centenari. Vives és un historiador que deixa petja, una d’aquelles ments innovadores que galvanitzen la modernitat abans i durant la República. És un personatge que havent conegut les gradacions humanes de la guerra, la seva obscuritat i també, el seu terrible abaltiment terminal, remunta per damunt del caos per dur endavant una obra rigorosa. En l’obra s’hi destaca una nova manera d’entendre la història, d’analitzar-la i sobretot, d’aproximar-se a allò que alguna vegada havia sigut real, és una altra manera d’observar la realitat. El nou mètode advoca per endinsar-nos als temps pretèrits despullats dels sentiments, d’ideologies i de les febleses de la versemblança i del victimisme, fa servir eines com la documentació exhaustiva i l’estudi dels fets econòmics que en tota època han marcat el destí de les societats. Vives dóna una visió de Catalunya que no està sotmesa a les interpretacions, sinó a una manera d’enfocar tant els temps vençuts com els guanys socials des d’un punt de vista que s’apropa a les certeses demostrables.

Per altra banda, i a diferència d’altres historiadors, proposa algunes preguntes: «Es pot escriure la història del propi país sense abocar-hi l’estima que se’n té? És possible delimitar fites i dades, potser llegendàries, oblidant els sentiments?» A partir de Vives i del seu mètode desafectat, en bona part també basat en la geopolítica nascuda en l’Alemanya dels anys trenta, es fa evident que s’han de revisar antigues historiografies i, també, projecta als seus alumnes, com ara Jordi Nadal, Joan Fontana o l’hispanista britànic Sir John H. Elliot, a la modernitat. És a partir del seu mestratge que s’escampa el nou corrent que ha evolucionat fins al segle XXI. Vives treballa a dins dels murs alçats pels feixistes, funda el Centre d’Estudis Històrics Internacionals, crea revistes, càtedres i editorials, viatge a congressos internacionals i critica el dogmatisme dels historiadors marxistes; és, en definitiva una persona que no es vol deixar vèncer, que paga els tributs que calgui i posa la seva obra pel damunt de polèmiques, com si intuís la seva mort prematura (1960), treballa per fer avançar la història.

Jordi Arbonès (Nif) per a eldimoni.com